A càrrec de Stefania Caterina i Pare Tomislav Vlasic

12 de juliol de 2019

(Transcripció d’àudio)

Pare Tomislav: Estimats germans, estimades germanes, continuem desenvolupant el missatge de la Mare de Déu del 24 de juny[1] d’aquest any per comprendre millor l’Església de Jesucrist de l’univers.

El títol de la nostra reflexió avui és Viure en l’Església de Jesucrist de l’Univers i d’entrada ens fem la pregunta: quina és aquesta Església? La resposta és l’única que existeix, l’única Església de Jesucrist. Com s’hi pot participar? Mirarem de donar les línies, indicacions per viure en l’Església de Jesucrist de l’univers.

Primer escoltem el que l’Esperit Sant ens ha comunicat al llibre L’Universo e i suoi abitanti[2]. Què és l’Església? Què mou l’Església? Què es mou dins l’Església? Què ens mou a nosaltres? Escoltem.

“El què mou l’Església és la vida de la Santíssima Trinitat, una vida que li ve comunicada contínuament per mitjà de l’Esperit Sant i està present en els Sagraments. Servint-se d’aquesta vida, l’assemblea dels creients en Crist pot definir-se Església; altrament queda com una associació, com ho són moltes altres que actuen a favor de la humanitat. Però l’Església no és un conjunt de persones que s’associen per seguir un objectiu útil; no és tampoc una noble fundació que manté viva la memòria del fundador Jesucrist, a través d’obres virtuoses. Encara menys, l’Església és un centre de poder, com malauradament es presenta en molts casos; l’únic poder que resideix a l’Església és el de la gràcia, que no crea sistemes i jerarquies sinó que es distribueix per igual entre tots els membres, segons l’originalitat de cadascú, per l’edificació de tots.

L’Església no és un poble de súbdits d’un monarca; és el poble sant de Déu, generat pel Sacrifici de la creu, alimentat pel Sacrifici de l’altar, santificat per l’acció de l’Esperit Sant. Tota la resta pot ser bonic i útil però no necessàriament és sant i diví. No tot allò que ha estat fet en nom de l’Església es pot dir Església”.

Aquest text ens presenta l’essència de la nostra participació en l’Església a la vida de la Santíssima Trinitat i cal la participació. Aquí es pot desenvolupar tota la teologia de l’Església però jo m’aturo només en aquestes paraules: “L’únic poder que resideix a l’Església és el de la gràcia, que no crea sistemes i jerarquies sinó que es distribueix per igual entre tots els membres, segons l’originalitat de cadascú, per l’edificació de tots”.

Això requereix la nostra participació individual, les relacions noves en l’Església de Jesucrist de l’univers amb la tendència que cada un de nosaltres arribi a la plenitud de la seva identitat, la plenitud de la seva missió, on s’expressa l’originalitat de cadascun de nosaltres que comuniqui la vida de Déu l’un a l’altre.

Aquí subratllem l’aspecte de la nostra participació en l’acció trinitària dins nostre. Malauradament en la vida quotidiana se’ns habitua a participar a un ritual, a una recitació, a les coses com han estat sempre, no canvien res, i en canvi tot el que Déu ens ha donat tendeix a canviar-nos contínuament, a transformar-nos i a portar-nos a la creació nova.

En aquest sentit, escoltem les paraules de la Mare de Déu en el missatge que hem citat.

“Ara és el moment que aquesta Església, unida a la que està a l’univers, porti el seu anunci amb la seva vida; amb la pròpia doctrina, la pròpia litúrgia i els propis sagraments, amb tot allò que ha rebut durant aquests anys. Tot això forma un dipòsit veritablement gran de fe, d’esperança i d’amor.

No us dic que no tindreu enfrontaments perquè l’odi de Llucifer contra l’Església de Jesucrist de l’univers és gran, però l’amor de Déu per vosaltres és més gran. També el meu amor per vosaltres és més gran i jo us estic agraïda per tot allò que heu fet aquests anys”.

A primera vista ens poden molestar les paraules “la pròpia doctrina, la pròpia litúrgia i els propis sagraments, amb tot allò que ha rebut durant aquests anys”. Mirem de comprendre. Reflexionant sobre aquestes paraules, torno dècades, anys enrere quan va aparèixer la Mare de Déu a Medjugorje, com la gent participava a la Missa, a la confessió, a l’adoració. Res nou i tot nou. Tot nou si haguéssim pres seriosament les paraules de la Mare de Déu que ens obririen contínuament a la novetat interior, a la participació en un camí que porta inevitablement a la realització de les promeses dels profetes, dels apòstols, de Jesucrist que va venir enmig nostre.

Per això, no es tracta de doctrines noves, de sagraments nous, es tracta de la participació nova que esdevé contínuament nova, nova, nova. Igual com va passar a l’inici de les aparicions de la Mare de Déu a Medjugorje, així va passar a l’inici de la conversió de Sant Francesc d’Assís, tots els que van adherir-se a la seva vida, a cada gran sant; igual com va passar amb Abraham quan havia de marxar de la seva Terra: un canvi continu.

A la lectura del Gènesi, capítol 46, sentim les paraules: Déu apareix a Bersabea a Jacob dient: «”Jacob, Jacob!”. Respon: “Aquí em teniu”. I continua: “Jo sóc Déu, el Déu del teu pare. No tinguis por d’anar a Egipte, perquè allà jo faré de tu un gran poble. Baixaré a Egipte amb tu i et faré tornar. Josep et tancarà els ulls”». És una paradoxa. Déu, que ha indicat als patriarques la Terra promesa, porta Israel de la Terra promesa a l’esclavitud, a la terra de l’esclavitud. I allà formarà un poble i el poble haurà de reprendre el camí de tornada cap a la Terra promesa però en les promeses de Déu. I ja sabeu què va passar, que l’evolució, el progrés era lent, quants canvis, quants signes es van donar i el poble requeia, requeia i requeia.

Nosaltres ens trobem en un temps en el qual, inevitablement, hem de percebre l’acció de la Santíssima Trinitat per portar la humanitat de l’esclavitud de tot l’univers perquè la Terra està en perill, el baix univers està en perill. El Senyor vol portar-nos a realitzar totes les promeses que ha donat, però, quan i com? Ningú ens ho explicarà i no sabrem res si no ens movem des del nostre interior perquè Déu ens porta pas a pas per transformar-nos, per ser una Església capaç de donar la resposta als homes d’aquest temps, de tots els temps, d’afrontar les forces contràries a l’Església de Crist que volen deixar l’Església agafada a la Terra, monòtona, incapaç de canviar la vida dels membres de la mateixa Església i, especialment, incapaç de donar la resposta a tots els interrogants que posen la ciència i la humanitat.

Celebrar els sagraments, què significa això per nosaltres? Significa celebrar la vida trinitària en nosaltres. Significa al mateix temps celebrar la nostra vida en Déu perquè celebrant la Santíssima Trinitat ens immergim en aquella font, en aquella deu, i revivim. Aleshores la nostra vida es torna una celebració. Tots els set sagraments comprenen set aspectes fonamentals de la nostra vida però si es transformen en rituals, en queda poc de la vida dins nostre, la vida de Déu, hi queden estructures humanes.

La nostra participació a aquesta vida és la participació a través del Cor Immaculat de Maria, l’única capaç de preparar-nos pel do de l’Esperit Sant que ens porta a Jesucrist, el Salvador, l’única que ha estat als peus de la Creu i que mirava més enllà amb la fe, amb l’esperança, amb la caritat. Això ens fa capaços de recórrer el camí de la transformació, del passatge còsmic de tot l’univers.

La participació a l’acció trinitària que s’expressa amb tota la potència, vol dir participació en els seus instruments en aquest temps. Si Déu ens porta cap a la plenitud, ens porta cap als instruments que són capaços de portar-nos a la plenitud: la Mare Santíssima, els instruments sublims, extraordinaris, ordinaris, tal com Déu els ha preparat per nosaltres. La participació nova als sagraments, d’on en prové també un coneixement nou, diguem-ne doctrina nova, perquè com deia la Mare de Déu: “Tot ha estat revelat però no tot ha estat encarnat, no tot s’ha realitzat”. Fent camí tot es realitza, tot s’encarna.

Així que, la nostra participació en els sagraments és, primer de tot, la participació a la Litúrgia del cel, de tots els que contemplen Déu vivent: Arcàngels, àngels, germans fidels, sants, tots els sants. A través de la nostra participació viva a la Litúrgia celeste tota la nostra litúrgia canvia, tota la nostra litúrgia ens transforma contínuament i nosaltres podem emanar una llum nova sobre els creients, sobre la humanitat de la Terra i de tot l’univers.

Així doncs, la nostra regla no és només entre nosaltres, qui és responsable, qui té autoritat, qui fa aquest servei, qui fa l’altre servei. La nostra trobada és la trobada en la Pentecosta còsmica, que avui batega, la trobada amb Sant Miquel Arcàngel, amb els Arcàngels, amb els germans fidels, amb aquella Església que immediatament contempla la vida de la Santíssima Trinitat. No és casual que el precursor de la segona vinguda de Jesucrist sigui Sant Miquel Arcàngel que té la missió de preparar a cada un de nosaltres per aquell moment en el qual trobarem a Jesucrist així tal com és. I nosaltres no podem tirar endavant sense la participació en l’Església de Jesucrist de tot l’univers.

No és casualitat que a la vida dels sants patriarques s’hi van presentar àngels, s’hi van presentar els homes, no se sap, no està descrit, era Déu, eren homes. Per tot el que se’ns ha explicat, eren germans fidels a Déu. Era necessari per als patriarques estar en relació amb l’Església universal, i el mateix valia per Sant Pere. I també després de la Pentecosta, empresonat, no sabia què fer, havia de venir un àngel potent a la presó per alliberar-lo. Val per cada un de nosaltres aquesta trobada amb els instruments de Déu perquè Déu omnipotent actua a través dels seus instruments.

Aquesta participació es realitza sempre en nosaltres a través del Passatge pasqual participat on, morint a nosaltres mateixos, ens obrim a la novetat i vosaltres sabeu com també als apòstols els ha preparat, tenien moltes dificultats per entrar en aquella novetat quan van veure Crist ressuscitat. El nostre passatge és aquí, dins nostre. L’Església universal ara està unida a nosaltres, batega i la nostra obertura a través de la participació a la Litúrgia, als sagraments, ens fa capaços de fer aquest pas còsmic en aquests temps en què és obligat per tota la humanitat i per totes les criatures, ho creiem. No podem donar dates, formes de com Déu farà les coses, però sabem que aquest és el camí i nosaltres l’experimentem dins nostre.

L’Església de Jesucrist de l’univers recull tot allò que en la història de la salvació és bo, tota la riquesa de l’Església que ens ha transmès, però està determinada a anar endavant cap al compliment. Tots els problemes del recorregut de l’Església com a col·lectivitat són problemes perquè s’ha aturat a un cert nivell. Els grans sants eren signes de contradicció i semblaven provocadors en el camí cap al compliment. La gran manifestació de la Mare de Déu, Reina de la Pau, per l’Església oficial s’ha quedat com un esdeveniment incòmode. Algun bisbe l’ha anomenat satànic. Algun bisbe ha dit que aquella Mare de Déu ha provocat la guerra dels Balcans. Per això l’Església de Jesucrist de l’univers està determinada a anar endavant.

Tornem al que parlàvem sobre la celebració de la vida entre nosaltres. Nosaltres celebrem la nostra vida des de la concepció i volem seguir la nostra vida fins al passatge en el qual ens desprenem de nosaltres mateixos i també de la nostra mort, perquè tota la nostra vida ha de ser un sagrament vivent. Així podrem entrar a l’eternitat, així podrem entrar a la creació nova. La novetat és que participar en aquesta Església no es pot amb el sí o el no, no es pot participar amb la fredor, amb la rutina, amb superficialitat. La participació al Sacrifici de Crist és la participació al Sacrifici de Crist on tots els nostres sacrificis, tots els nostres dolors, tot el que no està redimit, entra i es purifica i s’eleva per ser regenerat. Quan som ressuscitats, aleshores som capaços de comunicar i testimoniar la resurrecció de Crist.

Us convido a reflexionar sobre aquestes paraules i moure’ns endavant obrint-nos a tots els instruments que Déu posa a disposició per guiar-nos. Déu no deixa res incomplet en nosaltres. Com dèiem, guiava el patriarca Jacob en cada fase de la seva vida, així Déu guia a cada un de nosaltres si està obert a cada fase de la seva vida, ho prepara tot, passa la gràcia i nosaltres, guiats per Ell podem tornar també a aquells episodis de la nostra esclavitud del passat i ressuscitar, esdevenir nous.

Quina és la nostra missió? La nostra missió a l’Església de Jesucrist de tot l’univers és comunicar amb tot l’univers i acompanyar tots aquells que en aquest temps són concebuts amb la gràcia, batejar aquells que estiguin disposats a ser batejats. És una acció en l’Esperit Sant que no coneix fronteres, però Déu pot utilitzar-nos d’acord amb la nostra crida, originalitat i la nostra missió, com més permetem que Déu ens faci immaculats per mitjà de la Mare Immaculada Maria.

Continuarem parlant-vos, pregant per vosaltres i acompanyant-vos amb la nostra benedicció, i també en aquest dia, us beneeixo, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Cfr. Missatge amb títol Sóc la Mare de l’Església, publicat al nostre web www.versolanuovacreazione.it, en català a l’enllaç capalanovacreacio.com

[2] Cfr. Del llibre L’Universo e i suoi abitanti, pàg. 280, Ed. Luci dell’Esodo, versió original en italià.