Reflexió – Vida en la Trinitat

A càrrec de Stefania Caterina i Pare Tomislav Vlašić

6 de juny de 2020

(Transcripció d’àudio)

Pare Tomislav: estimats germans, estimades germanes, us desitjo bona Solemnitat de la Santíssima Trinitat i desitjo que tots vosaltres us consagreu solemnement a la Santíssima Trinitat. Quan dic solemnement, després d’un camí, un recorregut amb Déu, la trobada amb Déu sempre és una solemnitat i les nostres ànimes han de sentir-la i expressar-la. Avui, a la vigília, renovem la nostra solemne consagració a la Mare de Déu, Maria Corredemptora, Reina de l’Univers i a Crist, Rei de l’Univers. I concretament avui, en aquesta reflexió, ens concentrem en la nostra reconciliació amb el Fill de Déu perquè puguem tenir l’Esperit, el seu Esperit, l’Esperit que baixa del Pare per mitjà del Fill, perquè puguem conèixer el Pare, entrar en la glòria del Pare, perquè és l’única porta, l’únic camí que ens porta al Pare.

Desitjo que pugueu comprendre aquesta Solemnitat venint de la Pentecosta que hem celebrat. Heu rebut el missatge[1], i aquest missatge no és un missatge qualsevol. És un missatge que defineix aquest temps que hem recorregut i obre. Us heu adonat que cada any la Pentecosta ha obert una visió nova i així també n’ha obert una aquesta Pentecosta?

Des de l’inici de l’any litúrgic, hem estat cridats a evangelitzar en nom de la Santíssima Trinitat perquè l’acció de la Santíssima Trinitat envolta la Terra i en aquesta Pentecosta, de manera particular, vol embolcallar l’Església de Jesucrist, l’única Església i fer-nos comprendre dins nostre que aquesta és l’única Església i la manera de comportar-nos en aquesta Església.

Heu notat que l’Esperit Sant ens ha recordat la primera Pentecosta com després de llargs períodes en els quals només podia parlar als individus, va baixar sobre Maria Santíssima, sobre els deixebles de Crist, sobre un poble nou. En la Pentecosta d’aquest any ha vingut sobre tota l’Església de Jesucrist de l’Univers i ens trobem definitivament en la Pentecosta còsmica contínua. I qui no hi vulgui participar, que es retiri perquè el vòrtex trinitari ho porta tot a compliment, a la realització de totes les promeses dels profetes i de Jesucrist, en cada un de nosaltres, en l’Església de Jesucrist de tot l’Univers, perquè l’acció trinitària actua a través de l’instrument ordinari, l’Església.

Aquest temps en el qual vivim és el temps de la preparació per a trobar Crist gloriós. Hem de viure la nostra transformació per ser capaços, quan Ell aparegui, de suportar aquella vibració potent, acollir-la. Ell ens vol portar més enllà dels nostres límits. És en aquest context en el qual fem la reflexió aquest vespre. Ens trobem en la Pentecosta còsmica on l’acció trinitària actua i ja no es retira. Qui la refusa, queda fora o alenteix. Per això desitjo que en aquesta Solemnitat estigueu disponibles a estar oberts.

L’Esperit Sant ens ha parlat de l’Esperit creatiu en nosaltres. Quin és l’esperit no creatiu? El del món. Tal com he dit diverses vegades, la humanitat modela, fabrica, canvia, destrueix. Això no és creatiu. L’Esperit creatiu, si actua en nosaltres, és un perpetu moviment, no s’atura mai, ho aprofita tot, totes les ocasions, dóna totes les possibilitats. Aquesta és l’energia primària. I quan estem preparats per acollir-la i gestionar-la, gestionar-la perquè no podem viure per nosaltres mateixos i estar units a Déu, l’hem de gestionar, servir-la perquè estem cridats en la nova creació a governar amb Déu tot l’Univers. És una creativitat capaç de canviar el rostre de la Terra, de tot l’Univers, si hi ha una Església que respon a la crida de l’Esperit Sant.

En aquell missatge, l’Esperit Sant subratlla especialment el silenci. Quan un està enamorat, es diu que “ha perdut el cap” perquè s’ha entregat a l’amor. Qui s’ha enamorat, sap què és això. Quan rebem l’amor de Déu, quan estem disponibles, volem fugir dels nostres pensaments, ja res ens distreu, encara que tinguem les nostres obligacions. Volem buscar un racó, on estar amb Ell, reparar el que sentim dins nostre. No us parlo d’una faula, d’una cosa mística que no és acceptable, sinó de la realitat de l’Evangeli.

Et dono gràcies, oh Pare, Senyor del Cel i de la Terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i als entesos i les has fet conèixer als petits. Sí, Pare, així t’ha plagut fer-ho”.[2] Qui és el petit? La humanitat de la Terra és el petit, s’ha enfonsat en el pecat original, i veieu on es troba i podeu sentir-ne les conseqüències a la vostra pell, cada un de nosaltres. Però, qui és concretament un petit? Sóc petit jo, sense Déu no puc fer res. Quan som petits? Som sempre petits quan estem pertorbats pel nostre pecat, pels nostres pensaments, per les nostres preocupacions, pels nostres projectes, pels altres que envaeixen. Vet aquí el silenci! És Déu Pare que vol revelar-se a mi, a cada un de nosaltres en totes les situacions en les quals ens trobem, si nosaltres som dòcils. Aleshores ens envia al Fill per portar-nos a Ell. I afegeix Jesús: “El Pare ho ha posat tot a les meves mans; ningú coneix el Fill sinó el Pare, ningú coneix el Pare sinó el Fill i aquells a qui el Fill el fa conèixer”.[3]

Veieu aquest circuit d’amor? Perquè el Fill viu totalment en harmonia amb el Pare i estima com estima el Pare per recuperar tots els fills i tornar-los al Pare, si volen. El Fill s’ha fet visible, tangible. Hem sentit la seva paraula, hem vist la seva resurrecció, la seva glòria a la Terra, i això ho podem experimentar dins nostre. Si ens deixem guiar interiorment per sentir la veu del Pare en les nostres tribulacions, en el nostre Getsemaní, en les flagel·lacions, en les proves, fins a pujar a la creu i morir, aleshores, dins nostre l’esperit es manté íntegre, potent per destruir la mort, eliminar el record de la mort. I aquesta és l’obra que fa l’Esperit Sant més enllà dels nostres límits si nosaltres ens unim al passatge amb Jesucrist, per conèixer el Pare. I és molt important que cada un de nosaltres visqui dins seu i experimenti aquest circular de la vida de l’amor trinitari dins nostre, i sentirem aquell foc del qual ha parlat l’Esperit Sant. I nosaltres hem de portar aquest foc de la vida als altres, aquest amor, transmetre’l.

Hem de recordar que aquest amor que hi ha dins nostre, que actua, és un amor sacerdotal. L’amor que acollim dins nostre, en els sagraments, com es diu, són llavors que ens venen donades, però aquestes llavors poden estar aturades. Si l’amor que hem sentit del Pare no esdevé, a través nostre, creatiu, no pot ser propagat; creatiu, que s’expressa a través de tot el nostre ésser de manera que des de les nostres entranyes, des del nostre cor, contínuament hi ha l’acció de la Santíssima Trinitat que transmet aquest amor als altres.

No sé si heu notat que en l’últim missatge de la Pentecosta ha estat donada una gràcia nova i particular per l’Església de Jesucrist: que es manifesti; una nova potència trinitària que acompanya la fase que tenim davant nostre, que l’Esperit Sant fa desvetllar les ànimes. Dins nostre hem de veure, sentir, percebre aquest actuar, que aquest vòrtex trinitari estira endavant cap al Pare per mitjà del Fill en l’Esperit Sant, i se separa allò que no vol seguir aquest amor, que el Pare no pot atreure. Qui pertany a l’Església de Jesucrist de l’Univers ja no pot ser indiferent, tot s’accelera. Penso que tots nosaltres hem pregat, almenys alguna vegada: “Senyor, accelera, accelera els temps, les solucions”. El Senyor ara accelera i nosaltres hem de caminar.

En el missatge de l’Esperit Sant se subratlla encara un aspecte molt, molt delicat a la Terra: la comunió. Veiem el món en el caos. No es pot estar unit sinó en l’Esperit Sant. L’esperit de Satanàs divideix, l’esperit del món i l’esperit de l’egoisme divideix. Des del 2012 que hem parlat molt dels nuclis. Ara cal continuar i tots els membres de l’Església de Jesucrist de l’Univers individualment han d’entrar en aquella missió d’oferir tots els membres, tots els nounats, els moribunds, a Déu Pare perquè es realitzi la seva voluntat en totes aquestes ànimes. I no ho podem fer si estem dividits l’un de l’altre, si el marit està dividit de la muller, el germà del germà, famílies dividides, falsos amics. No es pot portar endavant. Per això l’Esperit Sant ha subratllat que tota l’Església sencera ha de portar a terme aquesta missió en comunió.

No sé si heu notat en el llibre “Oltre la Grande Barriera” quan Jesús diu, referint-se al poble sacerdotal, reial, que si el poble presenta, ofereix tothom a Déu Pare per mitjà del Fill en l’Esperit Sant: “Llavors, sobre l’altar hi és ofert tot l’Univers. Són elevats a Déu els sofriments i les víctimes de la corrupció. Tot és ofert sobre l’altar del sacerdot, retornat a Déu Pare, a través del sacrifici de Crist. D’aquesta manera el sacerdoci esdevé universal”.[4] I aquesta és l’Església Universal, quan cadascú exerceix el seu sacerdoci. I jo no puc viure aquest sacerdoci universal si dins meu no hi ha la disponibilitat de posar el Pare al primer lloc, el seu pensament, la seva voluntat; d’estar sotmès com Jesucrist davant d’Ell. Si estic sotmès davant d’Ell com Crist, jo estimo la universalitat dels casos, de les persones, de tots. Supero totes les barreres amb la potència de l’Esperit Sant.

Desitjo que pugueu ser conscients de què succeeix si presenteu tots aquells que tot just acaben de ser concebuts a Déu Pare per mitjà del Fill, tots els malalts, tots els pecadors, ateus, pagans, tots els que moren i cap sacerdot els acompanya. I vosaltres podeu acompanyar cada un de tots ells. I, al mateix temps, això que dic als individus, no ho podeu fer sols. Heu d’acollir aquell poble que forma el Cos Místic de Crist i la Mare Corredemptora que genera. Són els Arcàngels qui obren el camí, són els germans fidels que desitgen venir a la Terra a ajudar-nos però els hem d’autoritzar, invocar: “Ajudeu-nos a arribar a Crist i per mitjà de Crist al Pare”. Sols no ho aconseguirem.

Aquestes són les línies de l’Església de Jesucrist de tot l’Univers, línies de la resta, que els cristians proclamen com línies guia: que l’Església, els cristians són l’espai de la presència de la Santíssima Trinitat. Però una cosa és la teoria i l’altra cosa és, amb l’Esperit, anar davant el tron de Déu i portar els presoners. I la potència de la nostra acció en l’Esperit Sant, si som veritables cristians, pot ser creativa o passiva. Hi ha molts cristians bons, que viuen segons els preceptes, resen les seves pregàries, participen en els sagraments, però jo pregunto: són creatius en Déu o són estàtics? Responeu vosaltres.

Els cristians d’aquest temps no poden ser estàtics, i tampoc creatius humanament. Perquè el que avui està una mica de moda, és una manera de ser bons amb tothom. Això no s’ha d’eliminar però aquesta manera de fer porta fàcilment els cristians a no ser bons amb Déu, perquè s’adeqüen a la lògica humana, a la bondat humana. És una gran relliscada, per on ens perdem.

Per això, d’ara endavant els cristians poden ser aquells que viuen en ells la creativitat divina. Aquesta creativitat, com he dit, és un perpetu moviment . Ningú l’atura, i ens omple, i omple la Terra, i tot l’Univers el podem omplir amb aquesta potència trinitària. I tot el nostre ser ha d’arribar a la seva plenitud, que l’home de la Terra pot aconseguir, doncs estarà preparat per acollir aquella llum, aquella vibració del Crist gloriós i immergir-s’hi. Us desitjo un bon camí.

En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Missatge de l’Esperit Sant del 30 de maig de 2020 “El coneixement és amor”.

[2] Cfr. Mt 11, 25-26; Lc 10, 21

[3] Cfr. Mt 11, 27; Lc 10, 22

[4]Oltre la Grande Barriera“, pàg. 33, Edizioni Luci dell’Esodo, versió original en italià

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s