A càrrec de Stefania Caterina i Tomislav Vlašić

13 de juny de 2020

(Transcripció d’àudio)

Tomislav Vlašić: estimats germans, estimades germanes, felicitats a tots, bona solemnitat de Corpus Christi. Us hem enviat aquest missatge[1] per preparar-vos per aquesta solemnitat. Parteixo d’aquesta aportació que ens van fer dos Apòstols. Joan, que era molt proper a Jesús i molt proper a la seva Mare, amb el que ell mateix va viure; Sant Bernabé com a membre de la segona generació dels Apòstols, què vivien en l’Eucaristia juntament amb els Apòstols de la primera generació.

Aquesta és l’aportació que l’Església de tot l’Univers ens fa a nosaltres de la Terra. Tal com us hem dit, l’Església de tot l’Univers participa a l’Eucaristia que celebrem a la Terra perquè se’ns ha donat a nosaltres de la Terra de participar-hi, de poder viure, ressuscitar i manifestar aquesta potència a tots els altres. Aquesta aportació ens enriqueix des de diversos punts de vista: en primer lloc en la nostra relació amb el fet de donar-se, oferir-se a Déu a través de la Mare Immaculada Maria per poder participar a la seva Passió i a la Resurrecció.

El segon punt l’hem d’aprofundir: Cada vegada més, l’acció trinitària que passa a través de Jesucrist és la Pasqua de Jesucrist, que l’Església al llarg dels mil·lennis ha definit de la següent manera: el sagrament és la font i el cim, al qual s’arriba a través de la celebració. Hem d’entendre què passa en nosaltres, en el nostre microcosmos i comprendre què s’esdevé a tot l’Univers a través de la nostra participació, perquè si en nosaltres actua la potència trinitària en Jesucrist, per mitjà de Jesucrist, opera la nostra transformació en creatures noves, en la natura divinitzada, passa el camí cap a la creació nova. Al mateix temps, tot repercuteix sobre l’Univers sencer i, l’Església que en tot l’Univers participa en aquest sacrifici porta l’energia primària en nosaltres i a través nostre per disgregar, destruir l’energia disgregant. Veieu, doncs, es toquen tants i tants temes que tot el que hem rebut, ara, de manera progressiva, ho podem comprendre, endinsar-nos-hi i posar-ho en pràctica.

En la meva reflexió parteixo de les paraules de Sant Joan: “A l’últim Sopar, Jesús es va oferir ell mateix i va afrontar Llucifer que ja estava present en Judes Iscariot”. Jesús, quan es va donar per nosaltres en nom del Pare, va afrontar el traïdor. Què comporta això per nosaltres? Joan diu: “A cada santa Missa, oferiu i anticipeu els esdeveniments, perquè en el Sacrifici de Jesús es consuma tot allò que ha estat, que és i que serà”. Aleshores, la nostra donació, oferta sincera a través del Cor Immaculat de Maria, va al nostre passat, fins al moment quan vam dir sí a Déu i, si és sincer, mou tota la dinàmica d’allò que ha passat en nosaltres des del moment del pecat original, del moment de la nostra concepció quan vam dir sí, i s’insereix la dinàmica de la Santíssima Trinitat dins nostre perquè dins nostre pugui néixer una creatura nova, guarida i ressuscitada.

Nosaltres que hem vingut, que ens hem encarnat a la Terra -i espero que en el moment de la concepció tots vam dir al Senyor: “Sí, vaig a la Terra”- hem sigut agredits i al mateix temps custodiats; custodiats per la Santíssima Trinitat, custodiats especialment per Maria Santíssima i per aquella Església que s’ha mantingut fidel a Jesucrist. I al mateix temps nosaltres, tots hem tocat el pecat i el pecat ens ha tocat a nosaltres. Com hem respost al llarg del recorregut de la nostra vida? Aquí, aquest és el moment del nostre guariment, moment per prendre una actitud justa. Quina actitud justa? Renovar avui el nostre sí, que sigui ple, net, que no ens acusem ni nosaltres mateixos ni els altres pels errors, per les ofenses, per les mancances. Hem de passar a través de tot allò, portar una creu, una part de la creu, passar per tots els moments on hem estat posats a prova per veure si hem entès, si hem crescut, i al mateix temps veure on hem actuat, o, millor, on Crist ha actuat a través nostre per recuperar els altres. Si la nostra resposta és plena, sincera, íntegra a través de la Immaculada, aleshores, davalla la unció de l’Esperit Sant a través de totes les nostres ferides del passat. Alguns límits, siguin de caràcter, siguin de les experiències, es mantenen, però passa la unció en la qual podem comprendre el sentit, el valor i la joia perquè Déu ha actuat a través nostre.

Aquest és l’esdeveniment del passat, però el nostre esdeveniment del passat es repeteix perquè nosaltres amb Crist baixem als inferns, tots. Al final dels temps, tota l’Església Universal baixarà amb Sant Miquel a tancar l’infern per sempre. Nosaltres baixem a les nostres arrels per guarir, per purificar, és a dir, Crist a través nostre guareix, purifica, redimeix i així s’amplia l’Església de Jesucrist de l’Univers. En aquest sentit la nostra oferta està sempre lligada al baptisme de les ànimes que se senten preparades per unir-se a l’Església de Jesucrist de l’Univers.

El nostre sí, ara mou el nostre avui dins nostre. Avui, si diem el nostre sí, no de paraula sinó amb el cor, en l’esperit, amb l’ajuda de la Mare Corredemptora i de tota l’Església, avui la nostra vida floreix, ressuscita i comunica la resurrecció a l’Univers i s’obre pas als esdeveniments. S’obren els esdeveniments, s’escurcen els temps, s’afebleix la força satànica, l’energia disgregant, i passa cada vegada més l’energia neta, immaculada que guareix i es propaga per tot l’Univers.

Aleshores, vull lligar novament el nostre donar-nos i l’últim Sopar, donar-nos abans de la missa, oferir-nos perquè el Senyor pugui actuar en nosaltres, fer-nos partícips. Sant Bernabé deia que ells, Apòstols de segona generació, també els cristians, vivien l’Eucaristia com si estiguessin en el Cenacle, vivien el sofriment i naturalment també les pors del sofriment, i vivien la Resurrecció, experimentaven la Resurrecció. Hi ha un passatge molt subtil dins nostre entre la donació i la nostra capacitat d’afrontar aquelles proves que Déu permet, i portar una part de la creu, creu salvífica que Déu pot confiar-nos. Si estem tancats en la nostra patologia, tancats en nosaltres mateixos, ens tanquem en les nostres ferides que sagnen, emanen la fortor dels morts, aleshores, no podem comunicar la Resurrecció de Crist perquè no vencem aquella energia negativa, disgregant que colpeix. Perquè en nosaltres, en tots nosaltres es consuma la Pasqua del Senyor i tota l’Església ha de consumar, o millor, Crist en tota l’Església que vol elevar-se cap a la creació nova, està preparada per elevar tots aquells que són de bona voluntat però que estan afeixugats, no estan evangelitzats, no estan nodrits. En proporció a la nostra resposta, donació, el Senyor ens dóna la gràcia de participar a la seva Passió i a la seva Resurrecció que van juntes. Si aquest passatge no hi és, no hi ha la transformació de la nostra vida, i tampoc els altres poden sentir la transformació de la vida.

Als inicis de la nostra comunitat, se’ns va explicar més o menys el passatge que es llegeix a l’Evangeli en el qual Judes va besar Jesús quan el va trair. S’interpreta com un petó dels altres però no és així. Si una persona us ha odiat, us ha procurat el mal i ve contínuament a ofendre-us, com us sentiu? Al principi de la comunitat la Mare de Déu ens explicava que en aquell petó de Judes, Jesús va sentir la traïció de tota la humanitat, aquella ofensa que es va fer a Déu Pare, i va permetre a Judes trair-lo perquè volia anul·lar l’ofensa feta al Pare i donar la possibilitat a tots els fills de Déu d’alliberar-se de les traïcions. I el que nosaltres podem fer és que podem participar, i Déu en Crist ens fa participar, tal com ens va explicar bé la Mare de Déu en un missatge: “Vosaltres porteu els sofriments de la vostra vida i podeu fer que siguin salvífics, però hi ha una part de la creu que Déu us vol confiar per a la redempció de tots”[2]. Aleshores l’Església de Jesucrist de l’Univers entra cada vegada més en aquesta dinàmica d’Eucaristia vivent, permanent, fins a arribar, tota l’Església com esposa de Crist, a les noces de l’Anyell, a la creació nova per governar, amb les lleis de l’Esperit pur, tot l’Univers.

Aleshores, és molt important que nosaltres sapiguem fer el nostre passatge interior, que en nosaltres emergeixin els esdeveniments del passat -en tots emergeix la nostra història, després emergeix la història de la humanitat, emergeix tot allò que veiem, toquem, les notícies que veiem, la nostra ànima esdevé sensible-, que estiguem en disposició d’acollir, elevar, presentar a tots aquells que volen ser elevats. Això que vivim nosaltres és un procés i no podem dir: “Avui l’acabem”. Nosaltres creixerem, va créixer Abraham, i al final ho va donar tot creient en l’esperança contra tota esperança, aleshores va ser omplert de la plenitud.

Aquests dies hem llegit el cicle del profeta Elies[3]. Heu notat que era un profeta formidable, que va fer signes i prodigis, però la seva característica era estar davant del Senyor, estar a disposició. Aquesta és la nota fonamental i tot allò que va fer no era perfecte. Exterminar 400 profetes de Baal, fer una massacre, etc., etc. Però el que vull dir-vos: aquell profeta formidable va caure en depressió, en la por, no volia servir més a Déu. Com sabeu, va ser despertat per l’àngel que li va donar un pa i aigua i de nou es va adormir en aquell son depressiu. L’àngel el va empènyer de nou. Estava mort, fugia, volia refugiar-se en el passat, que es renovés l’aliança de la mateixa manera com es va fer amb els hebreus al Sinaí, amb aquells signes impressionants i, en canvi, no va veure res de tot allò quan va arribar. Però sentia la remor del vent i aleshores, a la presència de Déu, Déu li va demanar: “Què fas aquí, Elies?”, i aquest és el punt fonamental per nosaltres: “Per què estàs aquí? Per què ets partícip de l’Eucaristia? Què fas aquí?”. “He tingut molt zel pel Senyor”, va respondre, “estic ferit perquè el poble ha traït. Han matat tots els teus profetes, he quedat jo, sol. Han destruït els altars”, i en el silenci Déu va donar l’ordre: “Fes això, això, això”. Què és important? Elies va acollir aquella gràcia pura de Déu. Estava mort, deprimit interiorment, mort, deprimit però va acollir aquella gràcia pura, en la qual Déu és Déu i nosaltres, en cada Eucaristia, hem de presentar-nos amb la mateixa consciència: perquè estic participant en l’Eucaristia? Què vol dir pertànyer a l’Església de Jesucrist de l’Univers avui? Quina gràcia se’m dóna, per a la meva vida, per al meu pròxim, per a tota la humanitat de la Terra, de l’Univers? Gràcia, energia neta que sacia, que nodreix, que transforma, perquè Déu vol fer de mi una Eucaristia vivent.

Fa anys, que en la meva predicació recomanava i explicava als sacerdots que oferissin la vida, de ser Eucaristia vivent, i vaig trobar moltíssima sordesa o interpretacions equivocades. Ara estem un moment en el qual ja no es pot explicar i tornar a explicar, sinó simplement, qui pertany a l’Església de Jesucrist és cridat a participar. I qui realitza un servei en l’Església de Jesucrist, ha d’administrar la gràcia a aquells que vulguin acollir-la i que vulguin participar en l’Eucaristia. Recordeu que la celebració eucarística és la font i el punt culminant, hi ha tots els sagraments. Els sagraments cobreixen tots els aspectes de la nostra vida.

Així, viure l’Eucaristia, acollir l’acció trinitària en nosaltres, permet a la Santíssima Trinitat de remoure els fets del passat, d’avui, i del futur dins nostre, amplifica, aprofundeix la nostra evangelització de la Terra i és l’únic mitjà per recollir la potència trinitària que envolta i vol envoltar tota la Terra i l’Univers.

I us beneeixo, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit

[1] Missatge de Sant Joan Apòstol i de Sant Bernabé de l’11 de juny de 2020 “L’últim Sopar del Senyor” publicat al web www.versolanuovacreazione.it, en italià, i a l’enllaç https://capalanovacreacio.com/ en català

[2] Missatge de la Mare de Déu del 8 de desembre de 2016 “Accogliete con amore la Croce di mio Figlio”, publicat al llibre “Verso la nuova creazione – vol.V – 2014-2017”, pàg. 39, i a www.versolanuovacreazione.it. Versió original en italià.

[3] Cfr. 1 Re, 17-19