Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
18 d’octubre de 2020
(Transcripció d’àudio)
Moltes de les preguntes que hem rebut aquests dies fan referència a com és possible viure en el món els sis punts de Sant miquel que el Nucli Central està anunciant.[1] Com és possible viure el propi sacerdoci reial i què és, què són els nuclis. I una pregunta que hi ha sempre en cada home és: com és possible viure l’Evangeli. Sant Francesc va presentar al Papa la manera com ell volia viure i el Papa li va dir que era impossible. Sant Francesc volia viure l’Evangeli al peu de la lletra, i el Papa li va dir: “Impossible”. Aquesta pregunta té l’arrel en els mateixos fonaments: com és possible viure en el món segons les Lleis de l’Esperit? És difícil, és una lluita que existeix des de sempre, existeix perquè el príncep d’aquest món és Llucifer. És cert que Jesús l’ha vençut, l’ha vençut per sempre, i Jesús ha afirmat que serà expulsat d’aquest món,[2] però serà fet fora definitivament amb el retorn gloriós de Crist. Aleshores ens hem de preguntar: com és possible viure l’Evangeli? Com és possible viure les Lleis de l’Esperit? I jo dic: és impossible a l’home, però res és impossible a Déu. La base és sempre aquesta: com és possible estar en el regne de Llucifer i ser fills de Déu? És impossible a l’home, però res és impossible a Déu.
En Jesucrist, amb la seva Redempció, tenim la gràcia i la força de vèncer, ja hem vençut. És important reconèixer també això: ja hem vençut. També si estem atribolats, també si estem aixafats, cansats, malalts, dèbils, fràgils: ja hem vençut, si acollim Jesucrist i la seva Redempció. El senyal de si hem vençut o no, no és com estem, sinó si l’hem acollit. Acollint-lo, hem vençut i Satanàs ha perdut, i sovint les proves més grans, les dificultats més grans que ens poden arribar, deriven de la ràbia de Llucifer que sap que ja ens ha perdut, perquè som de Crist i ja no pot fer res. S’enrabia encara més, i la ràbia que veiem en aquests temps és precisament aquesta: la ràbia de qui sap que ha perdut, perquè l’Església està baixant del Cel i ell no pot fer res, només enrabiar-se, només ser violent, però ja ha perdut.
Però el punt central de sempre és estar en la Veritat. Déu Pare ens ha demanat de ser: “Consagrats en la veritat”[3], però, en quina Veritat? No la nostra. El punt central és: la Veritat, què és? Que hem vingut al món, sí, però en aquest món hi som per “buscar les coses de dalt, on Crist seu a la dreta de Déu”[4]. “Estem en el món, però no som del món”[5]. L’escena d’aquest món passa, i per tant, nosaltres tenim la mirada posada allà dalt. Amb aquesta actitud, ja hem vençut. Si, en canvi, tenim posada la mirada a la Terra, en els esdeveniments de la Terra, sobre el mal de la Terra, sobre l’energia disgregadora de la Terra, sobre com va la Terra, sobre el mal estat que es viu a la Terra, estarem afeixugats i no veurem la llum, no sentirem l’esperança, no sentirem aquella vida, la vida de Déu que ja ha vençut el món[6], que està dins nostre. Només podem posar Déu al centre si partim d’això, altrament no posem Déu al centre sinó que agafem Déu i el posem en les coses de la Terra, i així, hem perdut. Podem vèncer batalles perquè potser hem obtingut alguna cosa, perquè tenim dies en què tot és bonic, a la vida ens arriben fins i tot miracles que Déu dóna, però hem perdut en el nostre interior, a poc a poc, perdem la vida de Déu. Posar Déu al centre, posar al centre les seves Lleis, sense escapar-se del món. El cristià no s’escapa del món, el cristià afronta el món perquè ja l’ha vençut. El cristià afronta Llucifer, el mira als ulls, el cristià no parteix de la por. Penso que una part de l’ensenyament rebut al llarg dels segles, ha estat determinat per la por de Déu, por d’un càstig, por! Pensàvem en la vida eterna, però amb por de perdre-la. Jo estic buscant el contrari: acollint Crist tenim la vida eterna perquè ens la dóna Ell, perquè és Ell que ens porta, perquè hi anem per mèrit d’Ell, no per mèrit nostre. La por genera només por, també, si busco Déu amb por, genero por. Ahir al vespre vam sentir el Pare Tomislav parlar de pares i mares, generar[7]. Podem generar només en la vida de Déu, aleshores generem fills de Déu, generem la vida, en nosaltres i en els altres.
El món, tal com el veiem, és el regne de Llucifer, reconeixem tots els seus arxidimonis que es barallen entre ells, i si mireu la història, sempre ha estat així. Cada guerra, al final, ha sigut sempre una guerra entre dos arxidimonis, i encara avui és així. Cada facció, una contra l’altra en qualsevol àmbit: religiós, polític, financer, el mal que es baralla sempre, dimoni contra dimoni, i quan ens volem posar d’una o de l’altra part, significa entrar en els exèrcits d’un arxidimoni o d’un altre, i no serveix de res. Això no és vèncer el món, això és tenir compromisos amb el món, en lloc d’afrontar-lo sense por. Sovint se’ns ha presentat la imatge i d’aquí les preguntes: “Com és possible viure les Lleis de l’Esperit?”, “Perquè per estar amb Déu has de renunciar a tot, pensant que Déu et pren alguna cosa, que Déu vol els penitents, Déu vol aquells que estan disposats al sacrifici?”. És cert, tenim l’exemple de Jesucrist, que ens va redimir amb la Creu, però no d’una manera feixuga, “el seu jou és lleuger, suau”[8], no tristos. És un acte d’amor, és un acte de vida, és un acte de joia. Només així podem vèncer el món, perquè és Crist que el venç dins nostre, Déu no treu, Déu dóna.
Podem vèncer aquest món, vèncer el seu esperit, només amb la vida de Déu, no hi ha altra manera. La vida de Déu que es desvetlla en nosaltres. Només amb la força de la vida que Déu ens va donar, quan ens va crear, quan ens va pensar, podem vèncer el món. Vèncer el món és la resposta a les preguntes que feu: “Com és possible?” És possible responent a la crida. “Són molts els cridats, pocs els escollits”[9]; responent creient-nos, responent mirant de posar Déu al centre, en la veritat, no per sobreviure en aquest món, sinó per viure com a fills de Déu. En tot això, Déu ha promès ja cent vegades més a la Terra i després la vida eterna[10]. Aleshores, com és possible? Confiant, creient, estimant! La lluita entre Llucifer, i la seva energia disgregant, i Déu, i la seva energia primària, existeix des de la traïció dels Àngels, està en acció des de sempre, i a cada època el Senyor ha donat a l’home tots els instruments necessaris, per vèncer aquesta lluita, fins a l’instrument per excel·lència: Jesucrist, aquí és on ha estat vençuda. Ara estem en el temps en el qual estem preparant la derrota eterna, amb el retorn gloriós, quan ja no hi haurà més lluita, finalment es posarà fi a la lluita. El temps de la Misericòrdia que cedeix el temps a la Justícia, i la Justícia és Déu que, arribat a un cert punt, ha de posar punt final. Pensar així ja és pensar en les coses de dalt, ja és buscar les coses de dalt, ja és mirar de viure les Benaurances, no pensant-les segons el nostre pensament terrestre. També la paraula “veritat” que diu Déu Pare, en la seva Veritat i si la posem al nostre nivell, al nivell de la nostra veritat, de la nostra justícia, perd sentit.
Després de Jesucrist, l’instrument que Déu ha donat contínuament per vèncer el món, és la seva Església, i en la seva Església, els sagraments. Els sagraments són el primer instrument per vèncer Llucifer, dins nostre i al voltant nostre. Però tots els instruments donats en cada moment, penseu en certs sants, ara sabem que hi ha Arcàngels, Nucli Central, germans fidels, què formen? Tots aquests instruments al llarg de la història formen l’Església, l’Església de Jesucrist de l’Univers, des de sempre. De fet, nosaltres diem que existeix des de sempre i que hi serà per sempre, el seu poble. Si mireu les cartes de Sant Pau, ell, quan escriu, s’adreça als sants d’Efes, de Corint.
No és del tot correcte veure sempre els sants com éssers extraordinaris que fan coses extraordinàries. Viure avui mirant de ser íntegres, posant Déu al centre tal com he dit abans, tenint aquesta fe que Déu condueix la història, aquesta fe i aquest desig de trobar els instruments de Déu, que Déu dóna avui per conduir la història, mantenir-se oberts a l’acció de l’Esperit Sant, preparats per renunciar al propi pensament, a les pròpies seguretats, per ser guiats per Déu, perquè ens fiem de Déu, perquè l’estimem i sabem que ens estima i que només pot donar-nos el bé, viure així és viure de sants. Per què això? Perquè és Déu qui ens fa sants. També els sants que tant venerem són una obra de Déu, no són una obra de l’home. “És impossible a l’home, però res és impossible a Déu”. És Ell que fa els sants i dóna els mitjans per esdevenir sants. L’home respon. A l’home sempre se li demana de dir: “Aquí estic”, després ve l’acció de Déu, un “aquí estic” que es repeteix en totes les novetats que Déu et presenta. Maria Santíssima n’és l’exemple més bonic. Sant Pau també diu: “No us conformeu a l’esperit d’aquest món”[11], val per sempre. Com pot el cristià, si és cristià, conformar-se a l’esperit d’aquest món, sabent que l’esperit d’aquest món és l’esperit de Llucifer, príncep d’aquest món? I en aquest punt, tornem a aquella lluita: com n’és de fàcil entrar en compromisos, com n’és de difícil mantenir-se íntegre, com n’és de fàcil doblegar-se davant del món que tot ell està configurat al contrari de les Lleis de Déu, fins i tot quan parla del bé. I aquesta és la primera tasca dels cristians: anar contra corrent, ser obstacle, sempre. Tot cristià és un obstacle perquè no raona segons el món sinó segons Déu. En totes les situacions és així.
Després, hi ha instruments concrets, guies concretes que haurien d’ajudar el poble a viure així, ajudar a buscar les coses de dalt, a buscar d’estar en l’Esperit de Déu, invitar-lo sempre a mirar cap al cel i no cap a la Terra. Instruments que haurien de portar: esperança, pau, amor, però no de manera humana. Aquesta és la missió de tot cristià, però per alguns ho és de manera especial. També aquí, mireu l’astúcia de l’esperit d’aquest món: obres humanitàries, buscar la pau d’una manera humana, mirar d’estar d’acord amb tothom a la manera humana.
L’única salvació ve de Déu, ve de Jesucrist. L’únic mitjà per arribar a Ell són els instruments que Ell ens dóna, especialment Maria Santíssima, Sant Josep, tal com he dit abans, la seva Església i els sagraments, la seva Església, però, formada per persones que viuen així. No ens toca a nosaltres judicar, judicarà Déu, però la línia serà aquesta, perquè quan estaràs davant Déu no hi ha justificacions possibles. Aleshores, com viure? Es pot viure desitjant només estar units a Crist, només si tot el nostre ésser viu per Crist, desitja a Crist, vol a Crist, més enllà dels límits, dels pecats. Per tenir aquest desig no has de ser perfecte, per tenir aquest desig no hi ha lleis, no hi ha un mètode, no hi ha un mètode per estimar, cadascú sap com estimar Crist, estimar la Seva vida, desitjar que Ell te l’expliqui, que Ell et presenti al Pare i et porti al Pare, i acollir tots aquells que et guien a això: Maria Santíssima, els Arcàngels, el Nucli Central. No com una cosa imposada, una cosa feixuga, sinó com una ajuda. Així són totes les aparicions de Maria.
Aleshores, estar en la veritat: la veritat és que Jesucrist és l’únic Salvador. La veritat és que hi ha un sol Déu, la veritat és que tots morirem. La veritat és que hi haurà un judici per tothom i que davant d’aquell judici no podem portar res de nostre, podem estar només en la llum. La veritat és que serem judicats per l’amor i en aquella veritat confrontats amb Déu, davant tu mateix i amb els altres. Confrontats vol dir no començar a justificar: “Oh, però… era difícil; oh, però… és la societat; i ho deia també el Papa…”, aquestes ja són justificacions. En la veritat tu només hi pots estar per allò que ets, creatura com ets, sense amagar-te. Després, en la veritat, així tal com som, en les nostres debilitats, és altra vegada Déu que ens salva, Déu que ens prepara. Com podeu veure, no és una cosa per éssers extraordinaris, és una cosa per creatures, senzilles, petites, que es deixen estimar i que, sentint-se estimades, estimen. Aquest és el recorregut, com és possible? Així!
Què són els nuclis? Són grups de persones que volen viure així. Per què es troben? Es troben perquè l’esperit de cada un de nosaltres crida el seu semblant, a nivell d’esperit, i refusa tot el que està en contra. Es troben perquè, si estàs amb algú en el mateix esperit, pots viure, si hi ha algú en contra, et sents malament, t’incomoda. No en el sentit que et fa nosa, que estiguis enfadat amb ell, sinó en el sentit que no se’ns entén, i és millor deixar-ho a Déu que faci Ell, sense jutjar. En aquest sentit també nosaltres mirem de viure en nuclis, en els Santuaris, les persones es reuneixen, es troben, per tirar endavant això. No per estar per sobre d’algú, millors que els altres. Per ajudar-se l’un a l’altre. És Ell que forma grups, és acció de Déu, però és una acció de Déu en qui ho desitja de veritat, en qui de veritat està disposat a estar en la veritat, en la Seva veritat.
Les persones que viuen en els Santuaris, com ja he dit, estan disponibles per a tot això i poden ajudar els que senten això, que ho desitgen, a ajuntar-se entre ells. Potser no ho sabeu i, demanant a algú dels Santuaris, hi ha persones al voltant vostre que tenen el mateix desig, amb qui podeu provar de trobar-vos. Els Santuaris, a més de la primera missió d’oferir-se i d’acompanyar, tenen també la d’agregar, unir, de formar un ordre entre tot el poble, no en el sentit jeràrquic, però mentre som a la Terra és necessari també saber.
Hi ha tots els llibres, totes les reflexions del Pare Tomislav, de Stefania, que en són realment moltes si us hi fixeu. El 2013 ho van explicar tot, a través dels àudios i dels vídeos, què és el Nucli Central, què són els nuclis, què és l’oferta. Ara ho tornen a fer, i com va dir ahir el Pare Tomislav és sempre nou perquè també nosaltres hem caminat endavant, però tot porta a això. Aleshores es pot viure l’Evangeli, i viure l’Evangeli ja vol dir fer d’aquesta Terra un tros de Paradís. Viure l’Evangeli és iniciar la Creació Nova.
Que Maria Santíssima ens acompanyi en aquest camí, i que juntament amb Sant Josep siguin per a nosaltres pare i mare que ens generen a la vida de Déu, i que després d’haver-nos generat ens confiïn als sants, ens confiïn als àngels i que tots junts ens portin en el Cor de Jesús, i que Jesús, en l’Esperit Sant, ens porti al Pare. Que aquest poble vagi directe cap a la Creació Nova, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Missatge de Sant Miquel Arcàngel del 10 de setembre 2010 “El Nucli Central”, publicat al llibre “Verso la nuova creazione – vol. III, anno 2012”, pàg. 8; al llibre “2012 – La scelta decisiva dell’umanità”, pàg. 33, en italià; i en aquest web en català.
[2] Cfr. Missatges de Jesús del 12 d’abril de 2020, “Us confio el bé que es fa a la Terra” , i del 19 d’abril de 2020, “Misericòrdia i Justícia de Déu”, tots dos publicats en aquest web.
[3] Cfr. Missatge de Déu pare del 13 d’octubre de 2020, “Viure en la veritat i en la justícia”, publicat en aquest web
[4] Cfr. Col 3, 1-2
[5] Cfr. Jn 17, 14
[6] Cfr. Jn 16, 33
[7] Cfr. Reflexió del Pare Tomislav del 17 d’octubre de 2020 “La paternitat i la maternitat en Déu”, publicat en aquest web.
[8] Cfr. Mt 11, 30
[9] Cfr. Mt 22, 14
[10] Cfr. Mc 10, 29-30
[11] Cfr. Rm 12, 2
Cap a la Nova Creació 