Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
5 de novembre de 2020
(Transcripció d’àudio)
Algunes persones ens han demanat de parlar més a fons del sacerdot ministre, explicar millor el sacerdoci ministerial. En primer lloc, com ja s’ha dit, el ministre és un home que viu plenament el seu propi baptisme, que viu plenament el seu sacerdoci reial. Quan dic “viu plenament” no vull dir que és un home sense límits o perfecte. És un home que busca conscientment viure el seu sacerdoci reial i el seu propi baptisme. És un servei, la paraula ministre vol dir justament servir, vol dir servir el poble sacerdotal. És un home que viu la seva vida, que ha ofert la seva vida a Jesús, a través de Maria Santíssima, pel poble. Partint d’això, ja podeu comprendre que a la base del camí que escull un home cridat al sacerdoci, hi ha el morir a tot egoisme. No ha de tenir ni els més petits interessos, sinó que ha d’estar orientat envers el poble. També el seu conèixer Crist, viure per Crist, amb Crist i en Crist és pel poble, no hi ha cap altre interès, ambició, necessitat. No hi ha cap forat que hagi de tapar, és només una crida a la qual es respon per servir el poble, disposat a donar la vida pel poble.
D’entrada us dic que un sacerdot ministre no pot caminar sense una unió profunda, un amor profund per Maria Santíssima. Si no sent la necessitat de viure una comunió amb Maria, de sentir-se generar per Maria, de sentir-se protegit per Maria, acompanyat, guiat, si no sent la necessitat de veure Maria en la seva vida, que li ensenyi quins són els sentiments i les accions d’un sacerdot, i creu que ho pot fer tot sol, que pot arreglar-se sol amb els estudis, amb la teologia, arreglar-se sol imitant els sants, no serà un bon sacerdot, no serà un sacerdot de Crist. Un sacerdot no pot tirar tampoc endavant sense la comunió amb el poble. No pot estar separat del poble, ha de viure amb el poble, formar part del poble que l’ha escollit, perquè el sacerdot és una resposta a una crida de Déu, escollit pel poble que el confirma, el promou i li confia l’encàrrec. És un home ungit per Jesús en el moment de la seva concepció, per Jesús Sacerdot Suprem. És un servei que neix en un sí al moment de la concepció. Amb la unció, rep de Jesús les gràcies per oferir-se a favor del poble, juntament amb Crist. Tal com ja he dit, és un camí que ha obert Crist i que l’home pot recórrer precisament perquè Ell l’ha obert, Ell ha sigut el primer de passar-hi, i només amb Ell el pot passar. És un home que ha de ser lliure per això, lliure de tot per servir a Jesús en el poble. Ha d’estar lliure de pors, lliure de condicionants, lliure de tot lligam perquè podria limitar-lo en la seva donació, podria condicionar-lo. Ser lliure per Jesús, al servei del poble i de ningú altre, de cap estructura. El sacerdot no pot estar al servei d’una estructura. Pot rebre un encàrrec d’una estructura, però el seu sacerdoci, parlo del sacerdoci profund, del moment de la concepció, no és al servei d’una estructura. És al servei de Jesús per al poble.
El camí d’un sacerdot ministre l’ha de portar a tenir els mateixos sentiments que foren els de Jesucrist. Aquests sentiments han d’esclatar plenament en un sacerdot, sentiments de misericòrdia, de bondat, de justícia, sentiments que ha de posar en pràctica, viure precisament envers el poble que li ha estat confiat, precisament en el poble, amb la seva vida. Com a primera tasca, a més d’oferir la vida, ha de promoure el poble en el seu propi servei sacerdotal i reial. La tasca d’un ministre és promoure el sacerdoci reial en el poble, indicar el camí al poble per la santedat, i també, per fer això, tal com he dit abans, ha de ser lliure. Si té alguna cosa que condiciona, si té un deure a complir que no sigui només el que ha donat Jesús, si té un lligam, si té una por, no pot ser lliure i no aconsegueix indicar el camí al poble. Indicar el camí que a vegades és: ser ferms, decidits, sense compromisos, estant en la veritat.
El sacerdot administra els sagraments, sagraments que serveixen precisament per recórrer aquest camí de la santedat, no són un fi en ells mateixos. Un no esdevé sacerdot per administrar els sagraments, no esdevé sacerdot per dir la missa. Els sagraments i també la Santa Missa, són l’instrument amb el qual tu vius el teu sacerdoci a favor del poble, per santificar el poble, per ajudar el poble. Repeteixo, el sacerdot no ho és perquè celebra la missa, sinó perquè és el primer que viu unit al Crist, en la seva vida, una missa contínua, estimant els enemics, beneint els bons i els dolents, perdonant, servint, oferint-se, fent el camí de la creu pels altres, portant els mateixos sentiments que foren els de Jesucrist; això et fa sacerdot, no el fet de celebrar la missa.
Està clar que per viure així, ha d’estar molt unit al Crist, l’ha d’estimar, l’ha de tenir de veritat com espòs, ha de ser lliure i meditar molt sobre l’acció de Déu, sobre la vida de Jesús. Ha de viure una relació estreta amb Maria santíssima, ha de ser un home que a través del silenci i la meditació, troba un equilibri, troba la pau, troba la serenitat. Ha de viure plenament allò que ensenya, amb la confiança total en Déu, amb l’abandó perquè sap que Déu guia, guia la història, guia tot home. Aquell abandó que sap que és Déu que fa, Déu que santifica, Déu que ho transforma tot, també el mal en bé, i en això troba sempre la pau i en aquella pau esdevé un home joiós, serè, equilibrat. I ho esdevé perquè la seva vida es nodreix de l’Esperit Sant, és alimentada per la pregària i sobretot pel silenci. Si no vius així, no pots ser sacerdot. El sacerdoci, en els nostres dies ha perdut molt perquè falta això, falta l’esperit. Pot haver-hi el desig, pot haver-hi la crida, però si no la nodreixes, tot s’apaga.
Per servir el poble i estar al servei de Jesús, de vegades el sacerdot ha de fugir del poble, perquè ha de rebre de Déu si vol tenir alguna cosa per donar, no pot donar-se ell mateix, i per això ha de fugir fins i tot de les necessitats del poble, per saber donar en aquelles necessitats veritables i profundes. No ha d’acabar com Aaron, que va construir el vedell d’or per satisfer les necessitats del poble[1]. Què ha de donar sempre al poble? La vida de Déu, ha de tenir el coratge de donar només la vida de Déu, cap altra cosa. Ser també pedra d’ensopec, contradicció, però per amor, no per violència, per amor del poble. Ha de mantenir-se en la Veritat, i la Veritat és una sola: Déu Pare és la Veritat, Jesús és el Camí, Veritat i Vida, i aquella Veritat portar-la endavant, mantenir-la viva, que li costi la vida. Ha de saber sempre que és creatura, tenir-ho sempre present, encara que sigui sacerdot de Crist, encara que hagi estat ungit per Crist, encara que quan celebra s’ofereixi amb Crist, és una creatura, i com a tal té necessitat de Déu. Com a tal té necessitat del perdó de Déu, té necessitat del perdó dels homes, té necessitat de la comunió amb els homes, té necessitat de Maria Santíssima, té necessitat de tots els instruments que Déu li dóna, perquè és una creatura. No és un superhome!
Com a sacerdot no pot posar-se a fer molts serveis, a fer moltes activitats, encara que siguin serveis sans, preciosos, que pot fer, però van més enllà del seu ser sacerdot, són de més a més. Podria fer coses molt grans, però aquestes no les fa perquè és sacerdot, aquestes les fa com a fill de Déu, però no estan implícites en el seu servei sacerdotal. Ha de creure en aquest servei seu, ha de creure-hi, hi ha d’haver la fe, contra tota esperança, ha de saber que la seva pregària, la seva donació, la seva contínua transformació, la seva conversió contínua, nodreix i protegeix el poble més que paraules boniques, més que les homilies, més que les obres. Ha de creure-hi perquè no és ell qui nodreix, és la seva unió a Jesús que nodreix, és el seu estar en la voluntat de Déu que nodreix, el seu viure la seva identitat profunda que nodreix, també en el silenci, retirat. Jesucrist ens ha mostrat el rostre del Pare i ha obert el camí cap al Pare. El ministre ha de recórrer juntament amb Ell, darrere d’Ell i a favor dels altres, aquell camí.
Crec que aquestes poden ser almenys algunes de les bases per comprendre el sacerdoci. Sé que poden semblar òbvies, però al mateix temps són els fonaments per a un sacerdot. Si el sacerdot s’escapa d’aquestes bases, quedarà fora del seu servei sacerdotal. I tal com ja he dit, ser rector, bisbe, etc., no és viure plenament el propi sacerdoci, aquell és un servei de més a més que et ve donat per altres. Però per ser sacerdot cal estar unit a Crist, i viure per Crist, amb Crist i en Crist pels altres. Allò que Crist et dóna no t’ho dóna l’estructura, no te’l dóna ningú aquest servei. Des d’aquí es pot construir molt, però s’ha de partir d’aquestes bases.
Us dono les gràcies i us beneeixo en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Ex 32, 1-6
Cap a la Nova Creació 