Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

8 de novembre de 2020

(Transcripció d’àudio)

Aquests últims dies hem parlat sovint, també això és un fruit i un passatge dels esdeveniments que s’estan produint, i dels temps en els quals estem entrant. Aquesta és una de les tasques confiades a l’Església de Jesucrist de l’Univers aquí a la Terra: preparar el Retorn Gloriós, anunciar, mirar de recollir els últims, els més petits, els fràgils, mirar de recuperar el que es pot recuperar. Tal com diu Sant Pau: “Anunciar en tot moment oportú i inoportú”[1]. El temps s’abreuja i els fets del decret contra el Pare Tomislav han accelerat, en un cert sentit, tots els temps. Així doncs, ens sentireu parlar sovint, ens sentireu anunciar, també portarem i posarem en aquest web missatges, indicacions que han estat la nostra formació durant els anys passats i que ens havien preparat també per tot allò que ha passat. El Senyor, abans de demanar-nos qualsevol cosa, sempre ens posava davant el que succeiria, i després del nostre sí i la nostra oferta, anava endavant. Crec que l’Evangeli d’avui[2], de les verges despreocupades i sàvies, “estigueu a punt, no sabeu ni el dia ni l’hora”, cada un de nosaltres el pot agafar personalment, però si el mireu també en el seu conjunt com a Terra, com a humanitat, sembla que el Senyor estigui tardant amb el seu Retorn Gloriós. Molts es cansen, molts perden les indicacions justes, perden el camí just, aquells llantions d’oli, aquella fe, aquella esperança que cal mantenir viva, s’ha apagat, i després ve el Senyor, i sabeu per l’Evangeli…

Torno a les preguntes que rebem per email o telèfon. Ens heu assenyalat que sovint, quasi sempre, en les nostres paraules diem i posem al centre la relació personal amb Déu. Podem dir que posem Déu al centre, el posem al primer lloc i demanem de fer-ho així. Això conté en si mateix el primer i el segon manament: “Estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i el pròxim com a tu mateix”[3]. Però cal veure l’actitud de base en aquesta relació amb Déu. L’actitud de base és arribar a conèixer el Pare, per tant, començar a tenir aquesta relació amb un pare, no amb un jutge. Tenir una relació de fill, de creatura, però una relació amb una persona, no amb alguna cosa llunyana, inaccessible, que només sabem que ho veu tot, que ho sap tot i que ens jutja. És important partir d’aquesta actitud envers un Pare perquè ja amb aquesta actitud parteix de dins nostre tota la dimensió de l’energia primària, del vòrtex trinitari, que comença a guarir, comença a alliberar, comença a fer desaparèixer qualsevol por, fa fondre tota actitud malalta en la relació amb Ell. Per això, fins i tot si tenim experiències dolentes de paternitat, i encara que no coneguem un rostre de Déu Pare i el veiem com un jutge, us prego d’apropar-vos amb un acte de voluntat a un Pare, acostar-vos a Jesús com a un Germà. En canvi, tota actitud que manté una certa distància, reverència, fins i tot quan el busca, impedeix un veritable coneixement d’Ell i no sabem que el coneixement és Amor. Per això, per arribar a la plenitud cal passar pel coneixement, cal anar-hi per amor, i són dues coses que van juntes. És Déu que busca sempre l’home, és Déu que va sempre a trobar l’home, en tots els temps, en cada temps de la història. Tots els instruments que hem tingut al llarg de la història, els extraordinaris i els ordinaris, com tots els sants, Déu els utilitza precisament per acostar l’home, per desvetllar en l’home la seva imatge de Pare, per mantenir viva la relació entre Déu i l’home. Cada instrument extraordinari i, repeteixo, ordinari està previst per això: portar la humanitat a aquella relació amb el Pare, amb l’Espòs, amb el Germà, amb l’Amic.

L’instrument ordinari de sempre és l’Església de Jesucrist de l’Univers, Església que els sants de totes les èpoques, els àngels i els Arcàngels des de sempre, i els germans fidels, han testimoniat i han mantingut viva, segons les paraules de Jesús: “Les forces de l’infern no prevaldran sobre la meva Església”[4]. Avui, tal com he dit abans, ens toca a nosaltres, Església de Jesucrist de l’Univers, representada aquí a la Terra per l’Associació que hem fundat, l’Associació Església de Jesucrist de l’Univers. Sabem per les paraules de molts instruments, de Maria Santíssima especialment, avui publicarem les paraules que va dir el 2016[5], sabem que cada membre de l’Església de Jesucrist de l’Univers porta el signe que trobeu representat en el nostre web. Aquest signe en el qual hi ha representat el Cor Immaculat de Maria a la creu. En parlarem els pròxims dies, però ja us dic que aquest signe el porten tots aquells que el Senyor ha ungit, tots aquells que són de Maria, tots aquells que volen pertànyer a la seva Església. El porten visiblement, però també imprès dins seu. Ara ha arribat el moment: tots aquells que volen fer un camí i volen pertànyer a l’Església de Jesucrist de l’Univers que es presentin a fi que puguin també donar-ne testimoni portant visiblement el signe. Aquesta és una de les nostres tasques, perquè aquest signe, com haureu llegit al web, té una gràcia en ell mateix, dóna testimoni per si sol, parla per si sol, perquè en aquest signe hi ha impresos l’amor de Maria, la potència de la Trinitat.

Avui, però, volia continuar amb el tema “Relació amb Déu” que heu demanat. La pregària en totes les seves formes, és el mitjà per fer créixer la nostra relació amb Déu, per fer créixer el coneixement i l’amor per Déu, i fer també percebre a través de la pregària, en totes les seves formes, aquell amor que Déu té per nosaltres. Qui no ha experimentat, a través de la pregària, l’adoració, la Santa Missa, aquell amor, aquella dolcesa de l’amor de Déu, qui no ha experimentat la Seva Presència Viva, forta, que guia la teva vida? Crec que de vegades, el moment més bonic per experimentar això és precisament en les proves, en els dolors, en les dificultats, aquella Presència Viva de Déu que no et deixa. Aquesta és aquella relació que comença quan es desitja, quan es vol i si es vol créixer.

La forma més alta de la pregària és la Santa Missa. La Santa Missa és un esdeveniment únic i insubstituïble, manté l’home viu, manté viva tota la creació, manté viva la Terra. Si un dia no hi hagués una Missa dignament celebrada a la Terra, la Terra es desintegraria. A la Santa Missa és Jesucrist que repeteix, de fet és el memorial, la redempció, i no ho és en teoria, no és un record sinó que passa concretament. Concretament torna a donar totes les gràcies, concretament la seva Sang renta de nou cada ànima de bona voluntat, concretament Ell es fa viu en cada límit nostre, en cada pecat que pren damunt seu i el porta a la Creu. Entra en cada un de nosaltres i ens fa ressuscitar, concretament arriba als últims, als malalts, als pobres, no deixa ningú exclòs. Ell passa, toca, guareix, concretament igual com va ser durant aquells tres anys de vida pública. La Santa Missa és celebrada per Jesús, i si mireu com es configura, des de l’acte penitencial endavant, és sempre Ell, és Jesucrist que demana perdó dins nostre i per nosaltres al Pare, és Ell que ens adreça al Pare. És sempre Ell que a través de les lectures ens mostra el Pare, ens mostra el seu amor, ens mostra el seu pensament, ens mostra com Déu ha actuat al llarg de la història i ens fa comprendre com actua avui. És Jesús l’actor principal a la Missa. Després Jesús s’ofereix, s’ofereix i ofereix al Pare tot allò que nosaltres juntament amb Ell posem sobre l’altar. Sofriments, alegries, ho ofereix tot, la creació, i després, gràcies a la Seva oferta al Pare, és Ell que demana, repeteix aquella pregària que ha fet a l’últim sopar, la pregària sacerdotal. Llegiu-la a l’Evangeli de Joan[6]. És Ell que demana al Pare que enviï l’Esperit Sant i consagri tot allò que ha ofert, i finalment es dóna, es deixa menjar, esdevé cos i sang nostra. Al final és Ell mateix que viu en nosaltres, ho toca tot en nosaltres, guareix, ens fa ressuscitar i després ens beneeix, i ens envia.

La Missa és un esdeveniment, però en aquest esdeveniment nosaltres hi hem de participar, ens hi hem d’immergir. No podem anar a assistir a la Missa, no podem anar-hi per obligació, per por i tampoc per interessos. Si tenim aquella relació amb Déu, som atrets a la Missa, per participar amb l’Espòs, amb el Germà, per anar a trobar al Pare. A la Missa s’entra en una altra dimensió. S’està davant d’un misteri, a través de la Missa també nosaltres, en aquell misteri, immersos en aquell misteri, units a Jesús, toquem tot l’Univers, tot l’Univers que està dins nostre i tot l’univers que està al nostre voltant. També nosaltres amb Ell entrem en totes les misèries. No és una pregària o només una súplica: “Fes això, fes allò”, sinó que és concretament entrar juntament amb Ell en totes les situacions. Aquesta és l’oferta, passar amb ell, guarir amb Ell, morir amb Ell, ressuscitar amb Ell. La Seva pregària arriba a tota ànima i dóna a tothom la possibilitat de ressuscitar. A la Missa hi és tothom: hi ha tot el Purgatori, tots els vius que busquen Déu, hi ha tota l’Església de Jesucrist de l’Univers, àngels, sants, hi ha Maria Santíssima.

He dit que és Jesús qui celebra, però es podria dir que la Missa és Jesús! És la Seva vida, és la Seva persona, si ens la mirem, si la volem contemplar. La Missa és Ell, és Ell que perdona, és Ell que és Altar, Víctima i Sacerdot. Ell que com a “ritu”, si volem dir-ho així, només n’ha celebrat una de Missa: l’últim sopar, però tota la Seva vida és una Missa, contínua i eterna, és la Seva Persona. Per tant, per a nosaltres, participar a la Missa és entrar en el Seu pensament, després Ell en l’Eucaristia entra en nosaltres, és Ell que esdevé viu dins nostre, per arribar també nosaltres a ser una sola cosa amb Ell i dir: “Ja no sóc jo qui visc, sinó Crist qui viu en mi”[7]. Aquest és el perquè no es pot prescindir de la Missa, no perquè faig un pecat, sinó perquè em privo de la Vida. No és cert que peco no anant a Missa, el pecat és que decideixo no viure.

Tota pregària ens porta a trobar Jesucrist, penseu en el Rosari meditat, i tots els misteris són la Seva vida. Cada pregària ens ajuda a conèixer el Seu pensament, però és només en la Missa que esdevenim una sola cosa amb Ell. És cert que “On n’hi ha dos o més reunits en el meu nom”, Jesús ha dit: “jo sóc allí enmig d’ells”[8], però en l’Eucaristia Ell hi és present en Cos, Sang, Ànima i Divinitat i entra dins nostre. És un Misteri! Contemplar i participar en aquell Misteri dóna inici a la nostra transformació. És Ell qui ens guareix, Ell qui ens consola, Ell qui ens transforma, és Ell qui ens ressuscita. Així doncs, pel cristià, l’Eucaristia és la vida. Sense l’Eucaristia no hi ha vida, perquè Ell que és el Camí, la Veritat i la Vida està en l’Eucaristia, és present. Enteneu el perquè de la guerra a l’Eucaristia, subtil, lleugera, qui la pot portar sinó el príncep de la mort? I en l’Eucaristia hi ha la seva derrota més gran, per això, fer perdre valor a l’Eucaristia és el camí del príncep de les tenebres.

Fins i tot a la Santa Missa, l’exemple més bonic que tenim de com participar és sempre Maria Santíssima, Dona Eucarística. Quantes paraules ens ha dit respecte a la seva participació a l’Eucaristia. Ella que està sempre prostrada davant d’aquest misteri, davant de la redempció que es repeteix contínuament, prostrada davant l’altar, prostrada davant d’aquest amor infinit que mai no n’hi haurà cap de tan gran. Amor al qual Ella ha participat donant-se tota ella mateixa, esdevenint Mare sota la Creu, però un amor que tot i estant Ella immersa en la Trinitat, continua contemplant, continua deixant-se transformar, continua estimant-lo. És un amor que no ha conegut mai del tot, és immens, és infinit, és el concepte d’infinit. L’Eucaristia és sempre nova, sempre és diferent una de l’altra, i és així precisament perquè és una relació viva, és una relació de coneixença, repeteixo, una relació d’amor, amb Jesús, amb l’Esperit Sant que et porta al Pare, i no pot haver-hi una Eucaristia igual que l’altra. No pots entrar en la rutina, no pots entrar en una Santa Missa i no estar involucrat en aquestes dimensions, en aquest misteri, si ho desitges, perquè és sempre una cosa nova veure com Ell cada dia t’agafa d’allà on estàs i et porta, t’eleva, i et porta al Pare. Et porta sempre més enllà, et porta sempre a ressuscitar, i és nou cada vegada.

El nostre participar en la Santa Missa d’aquesta manera també farà de nosaltres dones i homes eucarístics, i farà de nosaltres l’Eucaristia vivent, això és el cristià! Aquest és el motiu pel qual tenim un temps de pas aquí a la Terra. És el motiu pel qual Ell s’ha quedat amb nosaltres fins a la fi dels temps en l’Eucaristia, és el motiu pel qual ens demana que repetim el seu memorial, i la Santa Missa serà allò que salva el món. A través de la Santa Missa viscuda, som transformats, cada vegada som més nous, cada cop més (ho poso entre cometes) “immaculats”, a punt per ser la Seva esposa i quan ell baixarà del cel ens trobarà.  

Tal com he dit al començament, aquest és el recorregut que l’Església de Jesucrist aquí a la Terra vol fer, vol testimoniar, i convida tots els homes de bona voluntat a participar, com puguin, com en siguin capaços, però veieu que aquest és el moment d’escollir.

Us confio tots a Maria Santíssima, perquè desvetlli en tots vosaltres el desig de conèixer el Fill i a través del Fill, en l’Esperit Sant, arribar al Pare. Us confio a Maria Santíssima perquè desvetlli en vosaltres la llum sobre aquests temps, us doni la gràcia de reconèixer els signes dels temps. Que faci de vosaltres homes i dones amb la Saviesa de Déu, que saben recollir buscar la Saviesa, que desitgen viure la Saviesa. No ser distrets i no deixar apagar tot allò que Déu ha posat dins vostre des del moment de la concepció, que tot allò que la Vida ha cultivat, tots els sagraments que us han estat donats i que han fet de vosaltres ser cristians, agafin vida i us portin a donar-vos del tot vosaltres mateixos a Jesús, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

---

[1] Cfr. 2 Tm 4, 2

[2] Cfr. Mt 25, 1-13

[3] Mt 22, 37-39; Mc 12, 29-31

[4] Cfr. Mt 16, 18

[5] Cfr. Missatge de Maria Santíssima del 23 de juliol de 2016 “El signe del meu triomf”

[6] Cfr. Jn 17, 1-26

[7] Cfr. Gal 2, 20

[8] Cfr. Mt 18, 20