Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

19 de novembre de 2020

(Transcripció d’àudio)

Estem vivint aquest moment important amb aquesta pandèmia que afligeix la humanitat. Estem vivint aquest moment que ens acompanya a la solemnitat de Crist, Rei de l’Univers i de Maria, Mare i Reina de l’Univers. Estem entrant a l’Advent i està acabant l’any consagrat a l’Esperit Sant. Ens ha estat dit que l’any vinent, 2021, serà un any crucial d’esdeveniments.

El punt central de cada temps, de cada època i també de cada dia, diria de cada període que vivim, és el de reconèixer sempre els signes dels temps[1]. Reconèixer els signes dels temps que, per a nosaltres que ens definim cristians i que no hem de ser-ho només de paraula, vol dir reconèixer sempre l’acció de Déu i l’acció del mal, saber discernir entre el bé i el mal, entre el bé i el Bé Suprem.

Reconèixer els signes dels temps és el cor de la nostra existència, és el motiu pel qual existim, perquè en el fet de reconèixer l’acció de Déu, coneixem Déu. En el fet de conèixer-lo l’estimem, estimant-lo el coneixem i fem el nostre camí cap a la Creació Nova. Això és així perquè no hem d’oblidar que hem estat creats per conèixer Déu, servir-lo, estimar-lo i gaudir-lo per l’eternitat. Tots els signes que Déu ens dóna, tots, des del primer fins a l’últim, a partir de la vida;  tots els esdeveniments que Déu permet, també els dolents, Déu els permet, però Déu no els vol, Déu no els ha volgut. Tots tenen l’objectiu de desvetllar dins l’home la imatge i semblança amb Déu. Tots estem cridats, si estem atents, si estem en aquella actitud que he dit al principi: comprendre els signes dels temps, comprendre l’acció de Déu.

Llucifer, per part seva, fa el contrari, tot allò que fa, i no és només el mal que veiem sinó també la malícia, tot allò que fa de manera subtil, astutament, tot ho fa per embrutar la imatge de Déu, perquè s’apagui aquella imatge en nosaltres. S’apagui la memòria en la nostra ànima, s’apagui així l’intel·lecte, la voluntat. A través de la seva acció, tot porta, a un nivell baix.

Déu ho fa servir tot per elevar-nos, Llucifer fa el contrari. Déu mira de fer-nos buscar les coses de dalt, on Jesús està a la dreta del Pare, Llucifer mira de portar-nos la mirada cap aquí baix. No el molesta si preguem, a Llucifer no el molesta ni que ens adrecem a Déu, per ell n’hi ha prou que tinguem la mirada baixa, n’hi ha prou que ens oblidem que som fills de Déu, n’hi ha prou amb aconseguir embrutar dins nostre aquella imatge del fill de Déu, el motiu pel qual Déu, Jesús, va morir a la creu: per desvetllar en nosaltres la imatge del fill de Déu, per fer-nos fills de Déu. Per Llucifer, des d’aquella derrota, perquè va ser vençut, el seu objectiu és embrutar aquella imatge dins l’home, perquè si no es desvetlla aquella imatge, ell s’alegra del fet que molts arriben a ell en lloc d’arribar a Déu.

Per reconèixer els signes dels temps, l’acció de Llucifer, a través de tot allò que pot proposar, va precisament a embrutar els conceptes més profunds: el concepte d’amor, el concepte d’oferta, el concepte de donació i el concepte de Caritat (amb majúscula), i ho fa també a través de l’art, la bellesa, la música, el cant. Si mireu també això com a signe dels temps, el fruit de totes aquestes coses, de la bellesa com l’art, com el cant, avui són totes confuses, són tot conceptes confusos. Més que música, sovint és soroll. Sabem que certes vibracions calmen, sabem l’acció de la llum, del so, de la calor[2]; Llucifer actua al contrari. Vivim en una societat que ha mogut també la jornada: en lloc de viure durant el dia, ara es viu de nit. També, pel que fa a aquest confinament, ens diuen de no sortir de casa després de les 22 h, crec que per una persona normal no és gens difícil, però ara la vida comença a les 22 h i tot passa com a normal. S’ha perdut aquesta dimensió de comprendre els signes dels temps.

En aquests temps és anormal qui, com nosaltres, parla de l’enfrontament entre el bé i el mal, del Retorn Gloriós de Crist; de fet, se’ns defineix fanàtics, mil·lenaristes. He dit que Déu busca sempre de desvetllar la Seva imatge en nosaltres, cerca sempre de portar-nos a Ell, desvetlla la imatge de Déu no la imatge d’una religió. Mireu com ara més que mai, Déu és vist com una religió, com una sèrie de ritus, com una sèrie d’actes. Es podria dir que Déu ha estat substituït per una estructura que s’anomena religió, però aquella religió no és Déu.

El mitjà més gran que Déu utilitza per desvetllar la Seva imatge són els sagraments, en especial el Baptisme i l’Eucaristia. Perquè a través d’aquests dos sagraments s’expressa completament i actua completament la Redempció acomplerta per Jesucrist. És Ell qui actua, és Ell qui ens renta, és Ell qui ens perdona, és Ell qui ens nodreix, és Ell qui ens transforma, és Ell qui es dóna tot Ell mateix i ens dóna en tot Ell mateix el seu pensament, aquell pensament que ens porta a buscar les coses de dalt.

Si us hi fixeu, en tot l’Evangeli, però jo dic també en totes les paraules que hem rebut durant aquests anys, el Senyor ens demana sempre un sí, ens demana la voluntat de participar, però l’acció és una acció de Déu. L’acció si nosaltres creiem i ens mantenim fidels a aquell sí, es produeix el compliment de les promeses de Déu. És Déu qui compleix: “El meu poble serà…”[3], no és una acció de l’home que ens portarà a ser el poble de Déu, és l’acció de Déu que porta un grupet d’homes a ser la seva Església. És l’acció de Déu que ens transforma i santifica. Si no creiem i no busquem les coses de dalt, tampoc Déu pot actuar.

Aleshores, el cristià hauria de ser aquell home en el qual Déu hi és i actua, en el qual aquell enfrontament entre Déu i Llucifer, es produeix en el nostre cos, es produeix en la nostra vida, però no som nosaltres qui ens enfrontem. És l’església de Jesucrist que s’enfronta amb l’església negra, i més enllà de les conseqüències que puguem tenir aquí, sabem que ja hem vençut, i ens mantenim fidels.

Avui, com cada dijous, es recorda la institució de l’Eucaristia i el passatge és sempre aquest: Eucaristia, sacerdot ministre. Ser cristians podria ser fàcil, un cop rebut el baptisme sóc cristià, però viure com cristians és una altra cosa, i això ho dic també pel sacerdot ministre. Ser sacerdot és fàcil, a més a més pot ser un treball, un treball com un altre. En aquest tipus de treball saps que has de dir un cert nombre de pregàries, has de fer un ofici de les lectures, llegir tot el breviari, has de realitzar certs ritus. Sobretot t’ensenyen: has d’obeir el bisbe. Si has crescut en una família cristiana en la qual era normal pregar i normal anar a Missa, esdevens sacerdot, fas la teva feina i creus en Déu. Però ser sacerdot és una altra cosa, com ser cristià o haver rebut el Baptisme és una altra cosa. Ser sacerdot vol dir ser un do, ser sacerdot vol dir portar en si mateix els pensaments de Crist, fer propis els pensaments de Crist. Ser sacerdot vol dir esdevenir una sola cosa en Crist, deixar-se transformar en Ell, oferir-se amb Ell per tothom. Ser sacerdot és sotmetre-ho tot a l’autoritat de Crist, tota la teva vida, tots els teus pensaments, totes les teves necessitats, tots els teus desitjos, totes les teves idees, totes les teves ambicions. Sotmetre a l’autoritat de Jesús, no a la pròpia; portar les persones a Jesús, no a si mateix, justament com Jesús que ho sotmet tot al Pare i ens porta al Pare en l’Esperit Sant. També Ell, al final, se sotmet al Pare.

Si mireu com és vist el sacerdot, de manera distorsionada, i també en això crec que hi ha una gran acció de Llucifer, sembla que al sacerdot li vingui donat el poder de decidir, què és just, què ve del mal, el poder de judicar, d’absoldre també a través del sagrament de la Confessió. Penseu en aquella obediència que es diu i tantes vegades s’expressa com alguna cosa sublim, “obediència cega, cadavèrica”, a la guia espiritual. Però si en canvi hem de tenir els pensaments de Crist, actuar com Crist, imitar a Crist: “Feu això en memòria meva”[4], i sabem que Jesús diu: “No he vingut a judicar[5]… sinó perquè tinguin vida i la tinguin en abundància“[6]. No va judicar mai ningú. Va reconèixer el bé i el mal, certament, va reprovar a qui estava en el mal, a qui el refusava quan anava a menjar amb ell, anava amb tota la bona voluntat i el posaven a prova. Jesús va fer servir paraules fortes envers la hipocresia, però mai va judicar: “Qui sóc jo per judicar?”. Va venir per donar la Vida, va venir per oferir-se, va venir per pagar pels altres, va venir perquè reconeixent el bé del mal s’oferia. Això ha de fer cada sacerdot: oferir-se a fi que el bé que hi ha en les persones augmenti, per tal que el mal sigui allunyat de les ànimes. Se’ns ha demanat només de no pregar per aquells que cometen el pecat contra l’Esperit Sant, ho diu molt bé Sant Joan apòstol a les seves cartes[7]. Altrament, per cada persona que podem veure pecadora, hem d’oferir-nos perquè arribi a veure aquell pecat i s’allunyi d’aquell pecat; no judicar, no condemnar. Saber allunyar el mal i vèncer-lo, donar la possibilitat a l’ànima de desvetllar-se pel bé, beneir sempre.

Fer de sacerdot, ser sacerdot, no pot ser un treball, no pot dependre de ningú fora de Jesucrist, Jesucrist s’expressa sempre en la comunió del poble en el qual el sacerdot serveix. El fet d’estar sota d’algú ja et priva de la llibertat de viure plenament el sacerdoci. En una comunitat, en una parròquia, se sent dir sovint: “Ho ha dit el sacerdot, ha dit això, ha dit allò”, persones potser validíssimes. Certament, també és just que el sacerdot s’expressi, és just que ajudi a encarrilar les persones pel camí recte entre el bé i el mal, ho ha de fer, però el seu primer deure és el d’ajudar el poble a expressar-se, ajudar el poble a fer emergir el bé. No li correspon mai a ell escollir i ordenar, és justament el contrari del que passa. Sovint es dóna l’última paraula al sacerdot, però el sacerdot no pot perquè ell ha d’oferir-se i prou, per tothom, ha de pregar per tothom. El sacerdot només ha d’ordenar al mal d’anar-se’n, ha d’oferir tot el bé, ha d’absoldre, ha de beneir, ha de mirar de ser portador de pau, la de Déu, i ell no es pot fer jutge, decidir per un altre: “Fes-ho així, tens raó, tu t’has equivocat”.

Així doncs, torno allà on he començat: reconèixer els signes dels temps, reconèixer l’acció de Déu i l’acció de Llucifer. Tot cristià ha de ser en aquest temps aquella llum que expressa i ajuda als altres a veure on hi ha el bé i on hi ha el mal, aquella llum que, sense parlar, sense dir una sola paraula comunica la vida; el sacerdot ministre encara més. El sacerdot ministre hauria de passar ofert, en aquests temps i en els passatges estrets. Hauria de portar el pensament de Crist, i en la forma escatològica, la seva persona hauria d’emanar la vida de Crist. No ser perfecte o sense límits, però a la recerca de ser totalment donat i ofert. Així hauria de ser també tot cristià. Una realitat que desvetlla la imatge de Déu en els altres, desvetlla en les ànimes dels altres el desig infinit, el desig de Déu. Fixeu-vos que no és difícil, perquè també aquesta és una acció de Déu, que la compleix Ell en nosaltres, en el sacerdot, i en tot cristià, si hi creiem, si finalment com Església ens posem en camí en aquesta direcció.

En aquest temps, partir de nou des de l’esperit no ha de ser teoria, no hi ha d’haver en nosaltres la por de ser fanàtics, la por de no ser concrets, sinó que ha de ser com respirar, per nosaltres ha de ser la cosa que volem fer: ser poble sacerdotal, profètic, reial, poble de Maria. Conscients que hi ha l’acció forta de Maria, de tots els instruments, de Déu, que passa a través del seu poble, i en això contemplar l’acció de Déu.

Els sacerdots ministres haurien d’estar al centre d’un poble per obrir el camí, obrir-lo amb Jesús i Maria, segurs i amb la certesa que són l’única esperança. En aquest temps no hi ha solució sense Jesús i Maria. Si no elegim Crist Rei de la nostra vida, si no ho demanem i no portem Crist Rei de la història, Crist Rei del nostre treball, de la nostra família, si no és Crist Rei de la nostra salut, de l’economia, de la ciència, i amb Ell Maria Santíssima, us dic que no sortirem d’aquesta pandèmia; en sortirem d’una, i entrarem en una altra. Si creiem i sotmetem a Crist Rei i a Maria Reina de tot això, veurem els temps nous, veurem el triomf del Cor Immaculat i veurem el Retorn Gloriós de Crist, veurem la Creació Nova. Fixeu-vos que és l’únic camí, l’única veritat, és l’única vida.

I que Maria Santíssima ens acompanyi i ens beneeixi, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

---

[1] Cfr. Lc 19, 41-44

[2] Es refereix a les tres lleis fonamentals de l’Univers explicades en el llibre “Oltre la Grande Barriera”, cap. 12, pàgs. 221-232. Versió orinal en italià

[3] Cfr. Missatge de Jesús “El futur del meu poble” del 8 de setembre de 2011, publicat el llibre“Verso la nuova creazione – Vol. II, Anno 2011” Ed. 2011, pàg.127, en italià; en el llibre “2012 –La elección decisiva de la humanidad”, pàg. 54, en espanyol, en pdf en aquest web; i en català en aquest web

[4] Cfr. Lc 22, 19

[5] Cfr. Jn 12, 47

[6] Cfr. Jn 10, 10

[7] Cfr. 1 Jn 5, 16