Comentari sobre les lectures del dia

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

13 de desembre de 2020

(Transcripció d’àudio)

III Diumenge d’Advent (Any B)

Lectures: Is 61, 1-2.10-11; Salm Lc 1; 1Ts 5, 16-24; Jn 1, 6-8.19-28

Les lectures d’avui ens parlen amb senzillesa de l’actitud d’un cristià, d’un fill de Déu i, al mateix temps, ens parlen amb senzillesa de les diferents respostes que podem donar, que els homes donen a Déu, i en conseqüència també de com avança la vida, la pròpia vida, la vida de tots junts, la vida de la Terra. Són actituds també per a nosaltres, però ha estat així sempre, es presenten contínuament, es presenten moltes vegades de forma sorprenent en la vida, i us dic que es presenten durant tota la nostra jornada, moltes vegades, i d’aquella resposta, d’aquella actitud en canvia tota la vida. És aquell continu, com s’ha dit en la Sagrada Escriptura, posar davant nostre la vida o la mort[1]; es podria dir viure o anar sobrevivint.

Joan Baptista porta el testimoniatge i no és acollit, no ha estat entès. Isaïes descriu clarament, i és fàcil pensar en el Messies quan diu: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha consagrat amb la unció”, Jesús ho dirà a Natzaret a la sinagoga[2], però fixeu-vos que aquesta acció passa en cada cristià en el moment del baptisme: és ungit. En el moment del baptisme rep la gràcia de la redempció. Això és el que passa plenament en tot fill de Déu que l’acull, rep l’Esperit de Déu i des d’aquell moment esdevé sacerdot, profeta i rei. Des d’aquell moment rep una missió, un mandat; des d’aquell moment, com a fill de Déu, si participa en aquell sagrament amb el sí, es desvetlla en ell tot allò que hi ha des de la concepció i automàticament hauria de començar un camí. Jo estic segur que es posa en marxa en els nens, en l’ànima d’aquells nens en el moment que són batejats, però hauria de ser acompanyada en el creixement: “M’alegro plenament en el Senyor, la meva ànima exulta en el meu Déu, perquè m’ha revestit dels vestits de salvació”. El baptisme és precisament això: “M’ha embolcallat amb el mantell de la justícia, com un espòs es cenyeix la diadema i com una esposa que es guarneix amb joiells”.

En el salm tenim el Magníficat. Penso que ja amb el baptisme, tota ànima d’un petit exulta així, però és un exultar que haurem de fer cada vegada que trobem aquesta gràcia, i aquesta gràcia ens ve donada a cada sí. I cada vegada també nosaltres, com Maria: “La meva ànima magnifica el Senyor i el meu esperit exulta en Déu, que em salva”. Si no fem experiències d’aquest tipus -no parlo d’emocions- precisament… vol dir que no acollim la misericòrdia de Déu, no acollim la benedicció de Déu, no acollim la vida de Déu que en nosaltres es renova contínuament. També en nosaltres hem de ser capaços de veure’ns nosaltres mateixos dient: “Grans coses ha fet en mi l’omnipotent i Sant és el seu nom”.

Tots els cristians tenen una identitat de sacerdots, profetes i reis, encara que després hi ha crides específiques, però tots som sacerdots, profetes i reis. I penseu com seria el món si els cristians visquessin això, si els cristians escollissin sempre la Vida en lloc d’anar sobrevivint. Fixeu-vos que en això està la gran diferència entre una religió cristiana i totes les religions paganes, totes, de la primera a l’última. En les religions paganes pregues a un déu, tens un ídol perquè t’ajudi a la vida; sacrifiques als ídols perquè et vagi bé això, et vagi bé allò, et vagi bé allò altre. En la religió cristiana Déu Pare sacrifica el Fill i així hauríem de fer cada un de nosaltres per entrar en la vida, per descobrir la vida, no perquè ens vagi bé això, allò o allò altre, altrament també la religió cristiana esdevé una religió pagana. Si tots els cristians visquessin així, jo us dic amb tota seguretat que s’aturaria immediatament tota mena de pandèmia, tota guerra i tot problema sobre la Terra. Tots aquests problemes que es mira de resoldre humanament, la pau que es busca humanament, l’ecumenisme que es busca humanament, les malalties que es volen curar, les solucions humanes. Si els cristians visquessin com cristians i diguessin un Pare nostre, només amb un de sol resat amb fe n’hi hauria prou, ràpidament es resol tot.

Sant Pau en la lectura d’avui, també ell, com el Baptista, amb senzillesa, un fill de Déu que parla: “Estigueu sempre alegres, pregueu incessantment, en cada cosa doneu gràcies perquè aquesta és la voluntat de Déu en Jesucrist envers vosaltres”. Però per viure així, torno a allò del principi, només ho pots fer si aculls la unció que ens és donada a tots, que és desvetllada en tots a través dels sí; és aquella unció el que et dóna la força de viure així. No fer l’error de pensar: he de pregar incessantment, he de dir sempre gràcies, així faig la voluntat de Déu. No aconseguim fer la voluntat de Déu, perquè és acollint la seva gràcia que Déu ens dóna la força de fer-ho; és al contrari d’allò que pensem. Espero que s’entengui. Ningú de nosaltres pot fer res amb les seves pròpies forces, ningú pot perdonar, ningú pot entrar en el Regne dels cels, però res és impossible a Déu, i Déu ve a trobar-te a través de la unció, la benedicció, la crida, però s’espera sempre els sí. Et ve a trobar cada dia, moltes vegades al dia, en cada decisió i tria que has de fer en aquell moment; és aquí on rep totes gràcies, no cal córrer als santuaris, encara que això també vagi bé.

Aleshores enteneu que ens ha estat dit: “Visqueu senzillament, us demano només que us mantingueu fidels”. Se’ns ha demanat a nosaltres, però ha estat demanat des de sempre a tot fill de Déu. Fidels a què? Fidels a tot això que hem rebut. Avui dic fidels al Baptisme. Si penseu en aquest sagrament, que juntament amb el de l’Eucaristia veritablement són els més grans, en aquest sagrament cada un de nosaltres s’ha sentit dir que és sacerdot, profeta i rei, s’ha sentit dir: “La teva vida està sepultada en Crist[3], reneix la teva vida, aquella vida, aquella que nosaltres aquí anomenem vida, és sepultada, ja no hi és en Crist, ja no ets tu qui viu, sinó que és Crist que viu en tu[4]. Però, fins i tot aquells que se’n recorden, quants ho viuen?

Ahir vaig esmentar com els pastors van ser els primers d’acollir Jesús. Estimant-lo, estimant Maria, en certa manera ells van rebre un baptisme, senzillament amb aquell gest. He comentat com van mantenir-se fidels, des d’aquell instant fins al martiri, però aquella gràcia de la fidelitat els va ser donada per aquell petit gest d’acollir Maria, de donar-li un vas de llet abans de que arribés a Betlem, d’adorar-lo després a la cova quan els àngels els hi van enviar. En aquell moment els pastors van rebre la unció, van rebre tot allò que calia per mantenir-se fidels durant la vida. Certament, sempre amb un sí. En tot moment, si transformes el sí en no, s’atura la gràcia. Però no són superherois, són homes que han dit sí. Aquells dies moltes persones havien trobat Maria Santíssima i Sant Josep, els de l’hostal, com al llarg del camí, qui sap quantes persones, però tots estaven ocupats amb les seves pròpies coses, tots tenien els seus propis pensaments, no estaven oberts per contemplar qui tenien davant. Els pastors estaven oberts i en aquesta senzillesa van quedar tocats per Maria i després pel Nen. Fixeu-vos que per nosaltres pot ser així cada dia.

Seguint amb Sant Pau, diu: “No apagueu l’esperit”. L’esperit l’apagues quan no estàs buscant constantment les coses de dalt, quan et deixes agafar per les coses del món; aleshores tens l’esperit apagat. Aleshores trobes Jesucrist en persona i no el veus, trobes Maria Santíssima, la sents però no la veus, perquè estàs pres per les teves coses, tens els teus problemes. Potser estàs anant a pregar a Jesús a l’església, estàs de camí per anar a Missa i Ell és allà que t’espera, però tu estàs tot pres per les coses que hauries de demanar-li i no el veus. “No apagueu l’esperit, no menyspreeu les profecies. Examineu totes les coses, agafeu el que és bo. Abstingueu-vos de tota mena de mal. Que el Déu de la Pau us santifiqui -que Ell ens santifiqui­- fins a la perfecció, i que tot el que és vostre, esperit, ànima i cos, es conservi irreprensible per la vinguda del Senyor Nostre Jesús”. I després dóna la certesa que estant en aquesta actitud viurem, i viurem en plenitud: “Aquell que us estima és fidel, i Ell farà tot això”. És senzill.

També Joan Baptista, com us deia, va acollir la unció, és més, la va acollir mentre era en el ventre de Santa Elisabet, quan Maria Santíssima va anar a visitar Elisabet. Penso que en aquella trobada hi devia haver hagut una explosió de gràcia: Santa Elisabet que reconeix la Mare de Déu, i si us hi fixeu, va fer ja un dogma de fe pel qual s’han necessitat no sé quants centenars d’anys per dir-lo. Han discutit, han fet Concilis, s’han esbatussat, per arribar a dir: Maria és Mare de Déu. Santa Elisabet va necessitar només un segon: “Qui sóc jo perquè la Mare del meu Senyor em  vingui a visitar?”[5]. De fet, sabem, és història, que quan van fer el Concili per definir concretament aquest dogma, al vaixell que portava al lloc del Concili, a qui estava a favor el portaven, a qui estava en contra el tiraven al mar, és a dir, feien això per aconseguir vots. Vols la Mare de Déu? Sí: et quedes. No: el tiraven al mar. Per Santa Elisabet, en canvi, és senzill.

El Baptista salta en el ventre i rep la unció, i aquella unció marca tota la seva vida, aquella unció desperta allò a què ell havia dit sí en el moment de la concepció: ser el precursor de la primera vinguda. I tota la seva vida es desenvolupa a partir d’aquí: li surt de natural anar al desert, li surt de natural ser aquell que crida. I qui ha llegit l’Emmerick, quantes trobades havia fet Joan Baptista de nen, inclosos els germans fidels. Això és també una cosa que passa a cada un de nosaltres, i no és una cosa que es doni per descomptat. Penseu en Zacaries, ha vist Sant Gabriel Arcàngel, però pres de la seva saviesa, ell, que era sacerdot i que celebrava davant el Sant dels Sants, pres pels seus raonaments, es va posar a riure, no va acollir, no es va desvetllar en ell aquella unció, no pas tot seguit. També ell estava cridat a ser pare del Baptista, però a diferència de la seva esposa –“Qui sóc jo perquè la Mare…”- Zacaries va veure l’Arcàngel, i es va quedar mut nou mesos, va necessitar tot el seu temps. I de la Valtorta se sap que encara després volia enviar Jesús a l’escola dels rabins. Per què dic això? Per mostrar a cada un de nosaltres, sense desanimar-nos, quanta saviesa i quant coneixement arriba a ofegar la nostra racionalitat!

No apagueu l’esperit”. Què és apagar l’esperit? Deixo que respongueu vosaltres, però perquè per a cada un pot ser diferent. Sens dubte els problemes, sens dubte les pors, sens dubte els lligams. Quina diferència entre el discerniment i el raonament!, i quan barregem les coses, quantes vegades apaguem l’esperit! Què és apagar l’esperit? Quan donem els valors equivocats apagues l’esperit. Si estableixes tu mateix quina és la primera prioritat, aleshores tot ve després d’aquella prioritat, i aquí ja has apagat l’esperit. Si no dónes obertura total a Déu, que pugui sorprendre’t en tot i per tot, ja has apagat l’esperit.

Si Maria Santíssima hagués sigut una dona racional, quedar embarassada sense haver conegut home, podia dir perfectament: senyor Sant Gabriel, vostè ha begut. No? Sant Josep que confia en un somni, que era una bona persona i diu: “Deixo Maria en secret, no la faig lapidar”.  En un somni acull que el que havia passat en Maria era fruit de l’Esperit Sant, embarassada per obra de l’Esperit Sant[6]. Cal una bona obertura! Se’ns demana a tots nosaltres.

Durant aquests dos mil anys, per què la confessió catòlica s’ha reduït així? Perquè ha tancat l’esperit. La confessió catòlica vol discernir Maria Santíssima, el que diu Maria Santíssima. Poseu-ho en el vostre lloc, en el nostre lloc, en la nostra vida: quantes vegades se sent la frase: “si vingués a dir-m’ho a mi”, “el Senyor m’ha de dir què he de fer”. Jo dic amb certesa que us ho ha dit més d’una vegada, però cal tenir l’esperit obert, perquè si tu estàs pres per totes les coses, et passa com aquells que van anar a Joan Baptista. Ell va parlar amb claredat. Qui sóc, qui no sóc, què faig. Aquells no entenien; no ho entenien perquè cada resposta era fora de la seva lògica, no ho entenien perquè per acollir aquella resposta havien de deixar allò que ells sabien. I aleshores se’n tornen a casa dient “Hem vist un que feia miracles. Sí, els muts parlen, però…[7]

Mireu que per nosaltres és el mateix. Estem davant un any messiànic, a la presència viva de Jesús enmig de la seva Església, del seu poble; som cridats a divulgar aquest signe, aquest signe ple de força, de potència, de gràcia, amb promeses de guaricions i promeses de gràcies per qui el divulgarà, però si no estem oberts en esperit, no acollirem la totalitat d’aquestes gràcies, no veurem els esdeveniments i no en participarem.

Tota crida de Déu és un esdeveniment, personal i també de tot el poble. Cada vegada que ens crida en concret a un servei és un esdeveniment; aquests temps són plens d’aquests esdeveniments. Aleshores, si volem viure plenament el Nadal, i anant més enllà, acollir Jesús i caminar amb Jesús, créixer amb Jesús, deixar-nos portar per Jesús, elevar, deixar que Jesús ens mostri tot el nostre camí, i que tota la nostra vida arribi a la plenitud, hem d’estar oberts.

I encara una altra vegada, que Maria Santíssima i Sant Josep, que són un exemple en tot, també en aquesta obertura, acompanyin cada un de nosaltres a acollir totalment la novetat de Déu, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.


[1] Cfr. Dt 30, 19

[2] Cfr. Lc 4, 16-18

[3] Cfr. Rm 6, 4

[4] Cfr. Ga 2, 20

[5] Cfr. Lc 1, 41-43

[6] Cfr. Mt 1, 19-25

[7] Cfr. Lc 7, 18-23

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s