Trobar Déu en el desert – Dimecres de cendra

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

17 de febrer de 2021

(Transcripció d’àudio)

Dimecres de cendra, primer dia de Quaresma. Crec que aquest any és una Quaresma especial, com tots els esdeveniments d’aquest any. Especial per la presència viva d’aquesta vinguda intermèdia de Jesús[1], especial per tot el que ens ha estat revelat, especial perquè com a Església de Jesucrist entrem cada vegada més en el punt incandescent de la batalla, de la missió, cada vegada més ens apropem al temps del compliment.

En les lectures[2], i com sempre, durant tota la Quaresma, es posa especial accent en la penitència, en el dejuni, i és just, però cal agafar-ho de manera sana. Us convido, aquest any, enllaçant amb la reflexió del pare Tomislav del dissabte[3], a viure aquesta Quaresma com un recorregut de redempció, com un camí de trobada viva i forta amb Jesús viu, que ha vingut per fer-se trobar, que està entre nosaltres, no per passar desapercebut, sinó per ser acollit i juntament amb nosaltres col·laborar, per ser instruments de redempció per a tota la humanitat. Per això, el dejuni, la pregària ens han d’ajudar a trobar Jesús, no són un fi en si mateixos.

Sant Pau al final de la seva lectura[4] diu: “T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació. Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació!”. Si ara no ens prenem aquestes paraules seriosament, perdre aquest temps de Quaresma, però el de cada dia -des d’ara, d’avui fins a Pasqua- sense acollir el moment favorable, és… és no haver escoltat la seva Paraula, i haver endurit més el nostre cor, és voler viure una relació superficial amb el nostre Creador.

És més, com a poble sacerdotal, profètic i reial, hem de viure de manera especial aquesta trobada i aquest temps, amb súpliques i pregàries, no només per a nosaltres – també en vista d’aquesta pandèmia, d’aquesta situació-, i com diu el profeta Joel[5]: «Que els sacerdots, servidors del Senyor, plorin i diguin (tots hauríem de dir): Perdona, Senyor; perdona el teu poble, perdona la teva heretat». És una súplica que hem d’elevar.

Per viure bé aquest temps, si us hi fixeu, ja a l’Evangeli[6], es parla d’entrar en un desert; també Jesús va entrar al desert per preparar-se, va anar al desert just després del baptisme, per preparar-se per la missió va estar quaranta dies al desert. Us deia, de l’Evangeli… la teva pregària, fes-la en secret, l’almoina en secret, el dejuni en secret[7]; és un desert. Penso que a dia d’avui per tots nosaltres és difícil anar a buscar un desert fora de nosaltres mateixos, fora del context en el qual vivim. Però és un temps en el qual hem d’entrar dins de nosaltres mateixos, per confrontar-nos amb nosaltres mateixos i amb Déu. És un temps de verificació, és un temps de redempció, és la seva presència viva, la presència de Jesús ens ajuda a viure cada dia passatges de redempció per arribar a ressuscitar, si vivim aquests quaranta dies en aquest temps de desert.

Va ser la preparació de Jesús per a la missió -com us deia-, prenguem-lo també per a la nostra missió, per descobrir cada vegada més la nostra identitat; és una preparació com un acabat per baixar en els aspectes més profunds. Mireu que en aquest desert, que a vegades Déu també ens proporciona, deixant-nos en una certa aridesa, deixant-nos… provant-nos -jo dic provant-nos, però és una paraula poc adequada-, posant certes situacions en les quals et trobes sol, et sents sol, encara que no hi estàs, i en aquella situació tu pots verificar la teva fe: on és? En què es recolza? En Déu o en moltes altres seguretats? Pots verificar la teva esperança: en què esperes? Esperes en Déu? Creus en la seva acció? O, us provoco, esperes en el dejuni? Esperes en la pregària? Esperes en el germà? En la germana? Esperes en el Papa? Esperes en l’Església de Jesucrist de l’Univers? És bonic, però no suficient. La teva esperança és en Déu. És un temps per verificar: a qui has donat la teva vida? L’has donat a Déu o l’has donat a l’Església? L’has donat a Déu o l’has donat a un altre home? També en nom de Déu. Sé que són subtileses, però tingueu el coratge de deixar que l’Esperit Sant us il·lumini en el vostre interior. Concretament en aquells moments de desert, de prova, en els quals potser no hi ha cap emoció, és aquest el moment de fer aquesta verificació, no quan esteu bé, quan sou feliços, esteu en pau, esteu alegres. Les verificacions, aquest tipus de verificació es fa quan estàs en la prova. Aleshores tu veus què compta en la teva vida, allí veus de veritat de què té necessitat la teva vida, allí verifiques a fons si de veritat per a tu només compta fer la voluntat de Déu, si de veritat les paraules boniques que es diuen quan s’està bé: “Cerco el teu rostre, Senyor[8], “només vull el teu rostre, vull només ser teu, vull ser el teu espòs, la teva esposa”; Verifica-ho en el desert. Aquesta hauria de ser la Quaresma: permetre a Déu que sigui Ell a conduir-nos en el desert.

Fent-ho així, donant aquestes respostes, s’il·lumina cada vegada més clarament la nostra identitat, la de fills de Déu, la de poble sacerdotal, profètic i reial, i jo penso que, aquest any més que mai, també la identitat del servei concret en la seva Església. La identitat d’un servei en particular, d’una missió particular, encara que senzilla, i més que mai és desvetllat dins nostre el desig de pregar Déu per bons i dolents, de pregar Déu per aquesta humanitat, de pregar Déu de poder-lo trobar plenament en aquesta seva vinguda intermèdia, i de ser una sola cosa amb Ell. És un crit que surt de veritat del més profund, si ets acompanyat en el desert. Això, Déu no ho fa perquè ens vol provar, sense més, provar-nos perquè si, sinó que ho fa perquè, si no entrem en una relació veritablement profunda amb Jesús, a través de Maria Santíssima, a través de l’oferta que fem a través del seu Cor… no podrem, perquè el xoc amb les forces del mal no és una broma, és la darrera batalla.

Així, és necessari ser verificats, és necessari espolsar tot allò que es pot haver recolzat en nosaltres mateixos i ens ha portat a oblidar el camí essencial. En aquest camí, tal com deia, sortirà tot allò que encara no ha estat redimit, redimit dins nostre, tot allò que encara ha de ressuscitar, que s’ha de transformar; però això també és per amor, perquè si ens acostem al temps del compliment i res d’impur pot entrar en el regne de Déu, és benvingut que tot surti.  A més, he dit que com Església és un recorregut no només per a nosaltres, sinó un recorregut fet per amor envers Déu i envers tota la humanitat, és un recorregut sacerdotal.

Com sempre, ens quedem amb les paraules amb les quals ens va demanar: “Us demano de ser fidels i senzills”; també la seva segona vinguda, la segona vinguda de Jesús, vinguda intermèdia, no és una cosa… abstracta, màgica; és una cosa molt senzilla si t’immergeixes en l’esperit. És una vegada més el Fill de Déu que baixa, ja que veu que no n’hi ha prou amb l’Eucaristia, no n’hi ha prou amb els instruments extraordinaris, no n’hi ha prou amb els àngels, els germans fidels, el Nucli Central, no n’hi ha prou amb la seva Mare, que està present, Ell torna de nou. No és complicat, però cal acollir-lo, cal viure una relació amb Ell.

Aleshores, la senzillesa, una vegada més, què és? És sempre l’habitual de l’Evangeli: creure, amor de l’un envers els altres, pregar i beneir per tothom, bons i dolents, perdonar, perdonar-se, promoure el bé a tot arreu, estar en la veritat sense judicar, permetre a Déu que ens faci esdevenir llum que il·lumina, no llum per judicar, llum que permet veure-hi; no judicar ningú, ni a nosaltres mateixos, i en la fe continuar a la recerca del Pare a través del Fill, conscients que “La veritable vida és conèixer el Pare i Aquell que el Pare ha enviat[9]. Mantenint-se en aquest binari senzill, permetre a Jesús acompanyar-nos en aquesta seva segona vinguda, en el desert, juntament amb Ell, arribarem preparats a la resurrecció.

I confio novament a Maria Santíssima aquest recorregut de cada un de nosaltres, el confio a Sant Josep, el confio a tota l’Església i que cada un de nosaltres sàpiga immergir-se amb joia juntament amb Jesús, amb joia passar tot allò que Jesús ha establert que hem de passar pel nostre bé i per a la nostra resurrecció, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.


[1] Cfr. Missatge de Maria Santíssima del 7 de desembre de 2020, “El temps messiànic”, publicat al llibre “Verso la nuova creazione – Volume VII Anno 2020”, pàg. 135, i missatge de Jesús del 24 de desembre de 2020, “Le anime spose”, també publicat en el llibre “Verso la nuova creazione – Volume VII Anno 2020”, pàg. 140, en italià; i els dos missatges, publicats en català en aquest web

[2] Cfr. Jl 2, 12-18; 2Co 5, 20-6, 2;  Mt 6, 1-6.16-18

[3] Veure Reflexió del Pare Tomislav del 13 de febrer de 2021, “El misteri de la redempció”, publicada en aquest web

[4] Cfr. 2Co 6, 1-2

[5] Cfr. Jl 2, 17

[6] Cfr. Mt 3, 13-17 i  4, 1-11; Mc 1, 9-13; Lc 4, 1-13

[7] Cfr. Mt 6, 1-6.16-18

[8] Cfr. Sl 27, 8

[9] Cfr. Jn 17, 3

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s