Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

28 de febrer de 2021

(Transcripció d’àudio)

Som al segon diumenge de Quaresma i avui el tema principal és també la fe. També podem reflexionar junts sobre el temps en el qual vivim: estem en aquest temps de pandèmia greu per tota la Terra, estem en el temps del compliment, estem en el temps cada vegada més proper del retorn gloriós de Crist. Estem també en el temps en el qual Jesús ha vingut amb la seva vinguda intermèdia; és important per nosaltres no passar per alt això.

Sabem que Déu actua sempre en la plenitud dels temps i sabem que en cada temps, en cada època, en cada situació de cada època, en cada prova de cada època, Déu sempre ha enviat instruments, ordinaris i extraordinaris, adequats per aquell temps. Adequats per aquell temps per desvetllar en cada home, en cada cristià, la imatge i la semblança de Déu, per desvetllar el fet que s’és fill de Déu a través d’aquesta consciència, d’aquesta fe, per fer front  a l’energia disgregadora, a l’acció de Llucifer, en cada temps.

Un problema de la humanitat ha sigut -i ho és, penso que malauradament encara ara- que no reconeixent els signes dels temps, no acollint els dons de Déu en aquest temps, les gràcies de Déu, les ajudes que t’envia Déu, que ens envia, que ens ha enviat i que continua enviant-nos, no acollint aquests dons ens trobem desarmats davant de les situacions i dels esdeveniments, desconcertats, perduts. Penseu en les aparicions de Maria Santíssima, al llarg de tota la història, quina diferència si s’acullen les gràcies i la profecia, les gràcies i l’ajuda concreta que Maria portava a cada aparició, que porta en cada aparició, per afrontar aquell temps. Reconèixer-les després, donar-se compte després del que s’ha deixat perdre, no és el mateix; i també, no és el mateix perquè fent això tu no has agafat les armes per afrontar l’enemic, i Llucifer amb els seus, amb la seva energia disgregadora ha tirat endavant, ha esdevingut cada vegada més dolent, violent i els cristians, els fills de Déu, cada vegada més desconcertats.

Sabem que tot cristià, pel baptisme, és sacerdot, profeta i rei; és a través d’aquestes tres característiques que cada cristià fa el seu camí a la Terra per esdevenir fill de Déu. Si tu exerceixes plenament el teu sacerdoci reial, es desenvoluparà en tu la profecia, es desenvoluparà en tu aquella dimensió de la teva relació personal amb Déu, en la qual tu parlaràs de les coses de Déu, contemplaràs les coses de Déu, entendràs l’obra de Déu, entendràs els signes dels temps, et seran clars i podràs ajudar els altres a comprendre’ls. I mentre desenvolupes aquesta profecia vius la teva reialesa, perquè Déu es glorifica en tu, Crist es glorifica en tu: van enllaçades; no pot ser viure només el sacerdoci, el sacerdoci reial, perquè automàticament comença la profecia, automàticament comença la reialesa, no n’hi ha una sense l’altra.

Això val per a tot cristià, individualment, i després val pel poble; el poble també ha de ser sacerdotal, profètic i reial, per fer front als temps, per viure plenament els esdeveniments en els temps en els quals ens trobem; ho pots fer personalment, però cal fer-ho com a poble, com a Església. Un cristià, però, no pot delegar a un altre, perquè per formar el poble és necessària l’originalitat i la identitat de cada individu, és a dir que si algú no hi és, es forma un buit i tu no pots delegar a un altre de viure plenament allò que et toca a tu, i pensar que l’altre pot afrontar l’energia disgregadora, Llucifer, per tu; ho pots fer en comunió, però has de posar-hi la teva part.

Dic això per mirar junts les lectures d’avui[1], perquè quan parlem de cada prova que vivim individualment, i després podem ampliar-la -la prova que viu la humanitat, la prova que es viu en un temps, pot ser una pandèmia, una guerra- i després hi ha les proves individuals, són proves que Déu ha permès per desenvolupar plenament el sacerdoci, la profecia i la reialesa. No són proves que a Déu se li escapen de les mans, que Satanàs ha aconseguit per perquè ha estat més astut que Déu; Déu l’ha permès i l’ha permès també pel bé. Certament, com deia abans, el servei i la identitat personal de cada un està precisament prevista per edificar tothom, per tant, si falta algú esdevé difícil afrontar, perquè és una obra per fer en comunió.

Sant Pere, l’any passat, en les paraules que ens va dir[2], va definir aquest temps d’una manera que jo crec que s’ha de tenir present. Llegeixo:

“El temps en el qual viviu és el pas obligat cap al compliment de la història humana. És una dimensió intermèdia, que es troba entre la del passat i la del futur. La vella creació està morint i la nova està naixent.[3] Tot s’està transformant molt de pressa. El poble de Déu, la seva Església de tot l’Univers, és el motor d’aquesta transformació. Déu està actuant, a través del seu poble, per il·luminar tot el que existeix, per promoure el bé i fer retirar el mal.[4]

Això és el que hem de tenir davant els nostres ulls, mirant de comprendre els esdeveniments i inserint-nos en aquests esdeveniments, amb la fe.

Aleshores, les lectures d’aquest diumenge[5], altra vegada ens indiquen el camí principal. El camí principal, tal com hem dit moltes vegades, però no ho donem per descomptat, mirem-nos cadascú ell mateix, és: tinc a Déu al primer lloc? Tinc a Déu per sobre de tot? Tinc a Déu, com ho és per Abraham, també per sobre el fill de la profecia, de la promesa? Li demana que sacrifiqui Isaac. Penseu que la prova que Déu demana a Abraham, és la que demana a cada un de nosaltres -tots tenim proves- no és una prova de força, no és una prova de coratge, no és que Déu demani la prova a un fanàtic, Abraham no és un fanàtic. Déu et demana la prova, i cada un, repeteixo, té la seva pròpia prova -aquí tenim l’exemple de la d’Abraham- perquè aquella prova és l’únic camí per alliberar-te completament de l’esperit del món, del pensament del món. És l’únic camí per anar fins al més profund en el nostre alliberament i fer partir d’allà la resurrecció, la transformació, per viure plenament sacerdoci, profecia i reialesa. Déu no prova Abraham per fer-ne un heroi, sinó per alliberar-lo d’allò que encara hi havia en Abraham perquè es fiés només de Déu, Déu al primer lloc, i és així per a cada un de nosaltres.

Cada compromís que fem en una prova, on no anem a fons, no permetem a Déu anar a fons en nosaltres – Abraham va anar a fons, havia agafat el ganivet-, cada compromís bloqueja aquest procés de resurrecció, cada compromís t’aparta de la llum, et porta una mica cap a l’ombra, et porta a la confusió i aleshores tu, en aquest punt, no aconsegueixes reconèixer els signes dels temps, les ajudes de Déu, les promeses de Déu; no aconsegueixes veure-hi.

Vivim en el temps en el qual hi ha la presència de Jesús viva amb la seva vinguda intermèdia: no el veus, no el sents, perquè Jesús no ha vingut per donar-nos un consol, ha vingut per ajudar-nos a anar a fons, per viure juntament amb Ell i juntament amb Maria Santíssima que tot just hem recordat com a Corredemptora[6], viure a fons també nosaltres de corredemptors; està aquí precisament per això, però cada compromís t’ho amaga, no te’l fa sentir viu.

Per això, si en canvi, vivim amb Déu al primer lloc, amb la presència viva de Jesús, decidits, segurs, en la fe, també nosaltres podrem dir com Sant Pau, el que diu a la lectura d’avui: “Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra? Qui ens condemna? Déu respon per nosaltres”[7]. Aleshores entres en aquell vòrtex en el qual la presència viva de Jesús la sents, la vius i et porta més enllà, et porta a la transfiguració, et porta a l’Evangeli d’avui[8], el veus transfigurat, l’intueixes, el sents; aquesta és la presència viva intermèdia, però no és màgica sinó que passa per aquests passatges.

Hem de dir que també nosaltres som com els apòstols, és a dir, que no són passatges màgics, i mirem què fan els apòstols. Van participar, oi, a aquesta transfiguració? Després, tornant, els diu que no en parlin fins que no hagi ressuscitat d’entre els morts. Es pregunten què és ressuscitar d’entre els morts. També nosaltres estem en aquest camí en el qual moltes coses podem no comprendre-les, però en la fe podem continuar seguint endavant. Els apòstols el van seguir, van haver de passar a través de la creu, mort en creu del mestre i fugir tots; van haver de passar per tot això. No podem dir; “Van ser febles, van fugir”, era un camí de formació també això, però en la fe.

També nosaltres ens trobem, en aquest temps, davant de coses més grans per la nostra ment: Jesús entre nosaltres, Déu Pare que parla, ha parlat també en la transfiguració, després parla el dia abans de l’últim sopar: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo”[9]. A nosaltres ens està parlant, no és qualsevol cosa, són coses grans. Hem de continuar en la fe, en l’escolta, deixar-nos portar més enllà, deixar-nos guiar.

Déu Pare parla, parla de petits pobles, parla de creació nova[10]. Sabem en la fe que tenim l’Església de Jesucrist al voltant nostre, els germans fidels que ens ajuden, els àngels que ens obren el camí. En la fe, hem de parlar-nos amb ells, tenir una relació, creure -no importa com els parlem, ni què fem-, compta si hi creiem. No hi ha paraules més adequades que altres per parlar amb ells, no hi ha preguntes afinades i no es tracta de demanar només ajuda: “Ajuda’m en això, ajuda’m en allò”, es tracta d’obrir un diàleg, després tot és el més adequat, perquè són ells que vénen a trobar-nos a nosaltres, són aquestes les ajudes que Déu ens dóna, ajudes extraordinàries, instruments extraordinaris.

Mantenir-nos en la fe, oberts a l’acció de Déu, ens portarà a viure la nostra reialesa, perquè és Déu que es glorifica en nosaltres, perquè nosaltres en tota aquella situació, com a creatura, podem només permetre que Déu actuï, que Maria Santíssima actuï; això és viure el sacerdoci reial. La profecia serà la conseqüència i la reialesa el fruit; això és l’Església i això contrarestarà la pandèmia, les energies disgregadores, transformarà el pensament i permetrà a Déu construir la creació nova.

Ser cristians, ser Església de Jesucrist de l’Univers, fixeu-vos que és donar carta blanca a Déu d’aquesta manera, ni més ni menys com Abraham, com Sant Pau i com tots aquells que ens han precedit. No cometem també nosaltres l’error de no acollir totalment les ajudes que tenim, els dons que tenim, perquè sinó, del xoc d’aquesta batalla amb les forces del mal no ens en sortirem i sobretot les generacions després de la nostra, si és que n’hi haurà, es trobaran pitjor que nosaltres, perquè cada vegada que nosaltres, que una generació no fa el que li pertoca, deixa a la següent generació una herència pitjor.

I una vegada més confiem a Maria, Mare i reina de la nova creació i Corredemptora de la humanitat, la nostra vida i fem-ho amb joia, fem-ho amb senzillesa, que Ella pugui comptar amb nosaltres, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

---

[1] Cfr. Gn 22, 1-2.9a.10-13.15-18; Rm 8, 31b-34; Mc 9, 2-10

[2] Cfr. Missatge de Sant Pere apòstol del 30 d’abril de 2020, “Anuncieu el retorn gloriós de Crist”, publicat en el llibre“Verso la nuova creazione – Vol. VII Anno 2020”, pàg. 76, en italià; i en català en aquest web

[3] Cfr. Missatge de Jesús del 3 d’agost de 2019, “A la Terra comença la creació nova”, publicat en el llibre “Verso la nuova creazione – Messaggi e riflessioni 2018-2019 – Vol. VI”, pàg. 74, en italià; i en català en aquest web

[4] Cfr. Missatge de Jesús del 12 d’abril 2020, “Us confio tot el bé que es fa a la Terra”, publicat en el llibre “Verso la nuova creazione – Vol. VII Anno 2020”, pàg. 68, en italià; i en català en aquest web

[5] Veure nota 1

[6] El 22 de febrer recordem la proclamació de Maria Corredemptora de la humanitat, reconeguda pel poble, a Ghedi el 22 de febrer de 2020.

[7] Cfr. Rm 8, 31-34

[8] Cfr. Mc 9, 2-10

[9] Cfr. Mc 9, 7

[10] Cfr. Missatge de Déu Pare del 4 d’agost de 2019, “Sóc aquí, sóc el vostre Pare”, publicat en el llibre “Verso la nuova creazione – Messaggi e riflessioni 2018-2019 – Vol. VI”, pàg. 77, en italià, i en català en aquest web