Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
11 de març de 2021
(Transcripció d’àudio)
Estem dins la novena de Sant Josep, i penso que com més caminem endavant, com més mirem d’immergir-nos en l’esperit i mirem de trobar i viure Jesucrist entre nosaltres, més ens parlen les lectures: sigui l’Evangeli, sigui Sant Pau, sigui l’Antic Testament, Actes dels Apòstols, el que sigui. Totes les lectures esdevenen cada vegada més actuals i descobrim cada vegada més com veritablement, no només de paraula, com diem des de sempre, la Paraula de Déu és viva. Déu és viu. I aleshores, veure Jesús entre nosaltres en aquest temps, a través també de les lectures, se’l sent més viu, més concret.
En la seva vida terrena, Jesús ens va mostrar el rostre del Pare. Tota la seva manera de fer, la seva predicació, el seu ésser mostrava el Pare. I en totes les lectures del Nou Testament, siguin els Actes dels Apòstols, les cartes dels Sants o l’Evangeli, és precisament recordar, tornar a escoltar, meditar, permetre aquella Paraula entrar dins nostre, i fent-ho així és el pensament de Jesús que entra en nosaltres, és la seva vida, és conèixer-lo, és una de les maneres de trobar-lo. No penso en una lectura, en un estudi; penso en una lectura de confrontar-se, d’un parlar amb Ell, que respon a través de les lectures.
Crec que caminant endavant ens passarà a tots també que a més a més d’anar entenent el pensament de Jesús, s’entén també el caràcter, l’actitud de qui escriu. Sant Pau ho descriu d’una manera, Sant Pere ho descriu amb el seu testimoniatge, Lluc en els Fets dels Apòstols amb el seu, Mateu el seu. Tots porten el pensament de Jesús, però s’entén també com aquests Sants han trobat Jesús, es percep la seva característica. També això ens fa esdevenir familiars de Déu, ens fa conèixer membres de l’Església de Jesucrist; coneixem membres vivents que trobem de carn i ossos, coneixem membres vivents també a través d’aquestes actituds.
Jo penso que ens passarà també escoltant un missatge de Sant Miquel, es reconeix, és diferent de Sant Rafel, és diferent de Maria Santíssima, és diferent de Sant Francesc; cada un porta la seva experiència personal de la relació amb Déu. És l’Esperit Sant en cada un que parla amb el mateix amor per Jesús, parla amb el mateix desig d’anunciar a tothom allò que cada un d’ells ha trobat, ha vist, ha tocat.
Si mirem l’Antic Testament, sobretot en les lectures que estem fent aquests dies, penso que a mesura que avancem cada vegada menys veiem els manaments com una ordre, però ho veiem precisament en els manaments, en les paraules de Jeremies[1], Deuteronomi[2], es veu tota la pedagogia de Déu que està construint un poble; està, entre cometes, “recreant” en el pensament homes i dones, homes i dones nous. Quan diu: “No hi ha cap altre poble amb una llei tan gran, que tingui Déu tan proper”[3], tot això que Déu portava també en aquells temps, no era una ordre, era tot per la plenitud dels homes, per portar-los a la felicitat, a la joia plena, i el passatge era partint d’allà; no era: no pots, ho has de, no es fa; era tot vida, i així és pels nostres temps.
Així va ser amb Jesucrist que no va venir a abolir la llei sinó a portar-la a compliment[4], i tot allò que ara l’Església de Jesucrist porta, és aquest compliment, perquè tampoc amb Jesús hem arribat al compliment; el seu compliment serà el retorn gloriós, encara estem en la fase del compliment. I tan en l’Antic Testament com en el Nou, al centre hi ha la misericòrdia i la paternitat de Déu, l’amor patern. La paternitat per formar un poble, acompanyar un poble, especialment en l’Antic Testament, que tenia la missió d’acollir el Fill de Déu com el Messies, i ara per a nosaltres té la missió d’acollir el Fill de Déu com a Rei, Rei de l’Univers, acollir l’Església de Jesucrist, formar-ne part com a fills de Déu amb la nostra també reialesa.
Sant Josep, l’any passat, en les paraules que ens va dir[5], ens recordava la importància de custodiar, de fer memòria. En aquell temps, en el qual començava aquesta pandèmia, ens recordava també la importància, tal com havia estat per a ell i per Maria Santíssima, de mantenir-se obedients a Déu, però també a tot allò que, a través també de les lleis, pot ser un límit, pot ser un bloqueig, però que en aquella obediència sempre estarem creixent. Quan deia de fer memòria, no per quedar-nos en els records -no és un recordar per quedar-se allà- sinó per permetre a Déu construir tot allò que ja ha estat posat en les bases sòlides, construir sobre les paraules de Déu i progressar en aquelles paraules, progressar en aquell camí que ja ha estat fet. Fer memòria, per no partir sempre de zero, com una canya tombada pel vent, sinó sabent d’on venim i cap on estem anant.
Ara estem en el temps en el qual Jesús, Rei i Sacerdot Suprem, està entre nosaltres, però tot i això, podríem dir que estem en moments que no han estat mai tan foscos com ara, confusos, sense seguretat, però sobretot realment estan passant a tota velocitat moltes coses absurdes, dic només absurdes. Són temps de grans combats, de grans transformacions. Si les miréssim simplement des del punt de vista humà, semblaria precisament que el mal estigués vencent, també nosaltres arribaríem a dir, com se sent sovint, que el món va cada vegada pitjor. Però en canvi, com Església, si ens hem deixat tocar per la Paraula de Déu, si ens hem deixat tocar per la presència viva de Jesucrist, hem de dir que aquest temps és un temps de llum, és un temps de llum forta, llum forta per la presència de Déu forta, perquè els seus instruments hi són presents de manera forta, tots, perquè l’Església de Jesucrist de l’Univers hi és present i forta, i està tota orientada a la Terra, cap a la Terra.
Per això us invito -m’invito jo mateix- a no mirar el mal. No mirem el món com va, mirant sempre tot el mal que hi ha, pensant sempre que sigui com sigui el petit és aixafat, el feble és anul·lat, que el fort sempre guanya. Mirem d’esforçar-nos a no mirar allò que no funciona. No ens posem a judicar què és just, què no és just; perdrem les energies. Concentrem-nos en el bé, en allò que és bonic. Mirem cap a tota la iniciativa de Déu que està fent en aquest temps, i si hi creiem, com penso -perquè qui escolta aquest lloc web crec que hi creu-, com pots, sabent tot això que Déu ha posat en joc i el que està fent, totes les promeses que ens ha dit -que no perdrà res del que és recuperable, s’està ocupant de tot i de tots, a més a més ha promès que tampoc deixarà que Llucifer destrueixi la Terra[6], com a creació -amb aquestes promeses penso que només podem aixecar el cap i donar gràcies a Déu per tot. Donar-li gràcies pel que està fent, i mireu que això esdevindria el nostre testimoniatge, aquesta de ser la nostra manera d’evangelitzar, això ha de ser per a nosaltres la nostra manera d’evangelitzar, això ha de ser per a nosaltres ser punt de llum, esperança, benedicció.
No podem ser benedicció i estar replegats en nosaltres mateixos, ser benedicció i veure només el que és negre. Un beneeix quan està content, alegre, però no fent-ho veure, perquè la seva joia ve de saber l’acció de Déu, la presència de Déu, i en aquest punt ja no et falta res, en aquest punt ja no mires més allò que no tens, mires tot allò que tens: “Tot ho puc en Aquell que em dóna força”[7]. “Res ens torba, res ens espanta”, cantem.
Així doncs, com Església, hem de donar testimoni que Déu està actuant, si no és així vol dir que estem replegats en nosaltres mateixos. Si la nostra pregària encara -certament, hem de demanar que intervingui, hem de demanar que faci-, però jo, de vegades, ho dic per mi, em sento la Seva resposta: “Què més he de fer? He tornat a enviar el meu Fill; tots els Sants estan aquí, hi són tots els Arcàngels, tota l’Església està orientada cap aquí. Què he de fer?” Per això crec que de veritat que la pregària és el temps que esdevingui lloança, esdevingui agraïment, pel que està fent, més enllà del que veig, encara que, repeteixo, es pot veure tot el que és bonic, n’hi ha molt de bonic. Potser està trencat, potser no té un esperit comú, però n’hi ha; serà obra de Déu reunir-ho, no pas nostra; serà obra de Déu promoure-ho. Jo ho miro, ho beneeixo, com també beneeixo el mal -per l’amor de Déu-, bons i dolents, però si he de decidir cap a quina banda mirar, miro el que és bonic, no per denigrar lo dolent.
Sabem amb certesa que tot allò que és el bé, bo i bonic emergirà, vencerà, i nosaltres mirem de posar pensaments, energies, paraules, tot, tot en nosaltres pel bé, i donem-nos a disposició de Déu per la seva obra. Això sí que ens toca a nosaltres: donar-nos a disposició de Déu per la seva obra, on sigui que ens trobem, i Déu farà. Si dubtem d’això, aleshores entrarà en nosaltres, a poc a poc, un vòrtex que ens porta a donar voltes en nosaltres mateixos, a veure allò dolent, a veure allò que no funciona, a veure el vas mig buit.
Així, confiem altra vegada a Maria Santíssima aquests temps, confiem-li aquesta novena a Ella i a Sant Josep, i que els seus Cors ens preparin per acollir tot el bé i per sortir de tot allò que dins nostre i al nostre voltant està aixafat per l’esperit d’aquest món, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Jr 7, 23-28
[2] Cfr. Dt 4, 1.5-9
[3] Cfr. Dt 4, 7-8
[4] Cfr. Mt 5, 17
[5] Cfr. Missatge de Sant Josep del 19 de març 2020, “Custodiar per viure”, publicat en italià al llibre “Verso la nuova creazione – Volume 7 Anno 2020”, pàg. 54, i en català en aquest web
[6] Cfr. Missatge de Déu Pare del 19 de gener 2020, “Renovo la meva aliança amb vosaltres”, publicat en italià al llibre “Verso la nuova creazione – Volume 7 Anno 2020”, pàg. 43; i en català en aquest web
[7] Cfr. Fil 4, 13
Cap a la Nova Creació 