Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

16 de maig de 2021

(Transcripció d’àudio)

La solemnitat que avui celebrem, l’Ascensió, reclama amb força al cor de cada cristià a cercar les coses de dalt[1]; Crist puja al cel. Si un cristià és de Crist i desitja Crist, cerca les coses del cel. És una d’aquelles festes durant l’any que molesten més al dimoni -aquesta, la Pasqua i l’Assumpció de Maria- perquè són aquelles festes que li recorden les promeses que Jesús ha fet a cada cristià, a cada home que l’acull. Li recorden allò a què ell ha renunciat, allò que ha perdut, i a més són aquelles festes que són menys manipulables, que ell no aconsegueix portar a nivell del pensament de la Terra. Si us hi fixeu, totes les altres, com les dels Sants, sempre s’aconsegueix enquadrar-les a la Terra. També per Pentecosta, ha aconseguit donar la idea que es reben els dons extraordinaris, que es rep l’Esperit Sant per tenir dons extraordinaris, i no és així. La solemnitat de la Santíssima Trinitat és una cosa com nebulosa, ningú aconsegueix parlar de la Trinitat, s’han escrit volums de sis-centes pàgines en les quals no s’entén res.

La vida, mort i resurrecció de Jesús té com a únic objectiu elevar-se al Pare, té com a compliment entrar en la vida del Pare i s’hi entra gràcies al do de l’Esperit Sant que davalla del Pare i ens revela la veritat completa. Aquestes festes són el camí de cada cristià, Sant Pau avui ho diu bé als Efesis[2]. Ens exhorta a “comportar-nos de manera digna de la vocació que heu rebut”. Ser cristians és una vocació, no és un extra, no és un complement, no és: “Doncs, està bé ser cristià, ser musulmà, ser el que vulgueu”; ser cristià és una vocació, és una crida. A la base, però, ha d’haver-hi, com deia al principi, buscar les coses del cel, és una vocació que parteix d’això. Tot allò que abaixa el nivell de l’esperit, és precisament una llei, i és concretament aquí on es produeix aquella batalla entre el bé i el mal, que et porta a raonar humanament i a contemplar-ho tot, fins i tot a Déu, amb una mirada humana.

Maria Santíssima ens recorda encara a l’últim missatge: “Heu d’entrar en el pensament de Déu, heu de deixar que Ell us formi a la seva imatge, no formar-lo a Ell a la vostra imatge[3]”. Busqueu les coses de dalt, contemplar la vida del Pare, contemplar les realitats eternes, eixampla la nostra ànima, l’obliga a endinsar-se en l’esperit, l’obliga a acollir tot allò que l’Esperit Sant ens ve a portar, perquè nosaltres podem arribar al Pare només en Jesús, en l’Esperit Sant; no per dons extraordinaris sinó perquè Jesús amb la seva redempció ens ha obtingut el do de comprendre, d’entrar, de desvetllar tot allò que ha estat sembrat en nosaltres.

Deia abans: si no visc així, la meva ànima es doblega, s’inclina cap a les coses de la Terra, s’agafa a altres esperits, a altres necessitats, s’agafa a altres forces. I què passa aleshores? El nostre pensament s’abaixa i del pensament que s’abaixa en surten totes les malalties -parlo de les físiques-, depravació, tot. Penso que la confusió que vivim no ens porta a contemplar les coses de dalt. Em sembla  absurd que un cristià, un fill de Déu que busca endinsar-se en el misteri de Déu, anar més enllà, viure amb el seu Creador, s’hagi de posar a discutir si un home és un home, si una dona és una dona, si va bé un home i una dona, és senyal d’un esperit que s’abaixa. I, sabeu quin és el mal més gros? Que és vist com a llibertat, és vist com una conquista, és vist com un progrés, com una obertura.

En aquest pensament que porta avall, la nostra ànima es recorda de Déu. També l’ateu té una petita flama de Déu dins -aquell que afirma ser ateu- però el cerca, l’invoca sempre i només per resoldre els problemes i situacions de la Terra. Ha baixat la mirada, com si tot es resolgués en aquests cent anys que vivim aquí, com si tota l’eternitat estigués reduïda a això, a la situació que visc ara, al problema que tinc ara, que té el meu fill, tot aquí. No és que Déu no s’ocupi d’aquestes coses; naturalment que se n’ocupa d’aquestes coses de la Terra! Però quan va dir: “Busqueu les coses de dalt, cerqueu el regne de Déu”, també va dir: “I tota la resta us serà donat de més a més”[4]. I la solució al fet que estem buscant Déu és que Ell s’ocuparà dels nostres problemes, és Ell que posarà les coses a lloc, però nosaltres, busquem Déu, Ell ho ha dit a l’Evangeli. No ha dit: “Veniu a buscar-me per resoldre els vostres problemes”, “Aquells us els resolc jo si em busqueu”. És diferent!

Tal com deia abans, és fàcil veure que el pensament de l’home, al llarg dels segles, no s’ha elevat gaire, ha confós i ha portat a nivell de la Terra, jo crec, fins i tot la pregària. Ha abaixat també les intervencions extraordinàries que Déu ha fet, les ha portat a un nivell humà i ha portat les necessitats de la humanitat arran de terra. Mireu, això és reduir Déu a un ídol. Tots els pagans, des de l’inici dels temps, feien això, tenien els seus ídols, els pregaven per les seves necessitats, els tenien por. Repeteixo, jo no dic que no hàgim de pensar en el transcórrer de la vida normal, ocupar-nos de les coses normals. Dic que com a cristians tenim una vocació i hem de partir de Déu. Partir d’aquell que ens ha creat, partir d’un Pare que ens ha donat un Fill, que ens ha obtingut l’Esperit Sant; partir d’una Mare que ens vol portar i immergir-nos en aquesta Vida. I aleshores, el fluir de la normalitat de la vida de cada dia serà un retornar cap a Déu, seran instruments per anar cap a Déu, i tot estarà regulat per la Vida de Déu; no passarà res fora de la Vida de Déu.

Tota intervenció extraordinària de Déu, des de sempre, té precisament aquesta finalitat: retornar-nos a Ell. No és que Ell s’hagi oblidat de nosaltres, ens estima fins a tal punt que no pot no ocupar-se de nosaltres. No ens ha deixat, però l’hem de deixar fer tal com pensa Ell, com Ell vol. Totes les intervencions que ha fet i que està fent, ens revelen el seu amor. Estan totes entrellaçades, totes tenen com a objectiu la nostra elevació, però hem de deixar-lo fer a Ell, de la manera que Ell ens vol elevar, no encaixar-lo a les nostres mesures humanes. I, perdoneu si em repeteixo, la batalla amb Llucifer és precisament aquí: confondre’ns en veure com Déu passa, en veure el programa de Déu, en veure la intervenció de Déu posant Satanàs pel mig, que de vegades li donem un poder que precisament no té. L’únic poder que té és la por, és la confusió; no pot fer res, no pot crear res, no pot matar ningú, no pot fer mal a ningú excepte amb la por. No pot ni tan sols fer-me venir una malaltia. Pot portar la meva ànima a una por tal que emmalalteixo. Enteneu la diferència? No pot fer res, és un pobre home. Té el poder de la por!

Maria Santíssima apareix sempre, si mireu la història, en els moments dramàtics de la història. Per què? Em respondreu: “per salvar-nos”. Hi estic d’acord. Però salvar-nos de què? Salvar-nos d’aquella situació, d’aquella guerra, d’aquella malaltia, d’aquella pandèmia? Sí i no! Ve a salvar-nos del nostre pensament que continua abaixant-se i que en aquella situació, en lloc de buscar Déu, busca les solucions humanes; en lloc de prendre aquella situació com un missatge de “Canvio la meva vida”, busco les solucions perquè acabi aquella situació, però continuo vivint com abans. No ve a aturar les guerres perquè hi ha morts, perquè són horribles -certament que són horribles- però són horribles perquè parteixen d’homes fets a imatge i semblança de Déu, que haurien de buscar les coses de dalt i en canvi es preocupen de defensar-se els uns dels altres, de protegir-se, d’atacar o de defensar -tot s’hi val-, que busquen la pau amb mitjans humans, i a sobre amb les armes busquen la pau.

Mireu de pensar: “Busqueu les coses del cel”[5], i s’aturarien totes les guerres, començant per les de les famílies. I, en canvi, els cristians fan guerra uns contra els altres, i proveu de fixar-vos si totes les divisions entre cristians, a partir de les grans, però també les petites -actualment, en els moviments- si no són totes per coses de la Terra. Ara, a més a més, se’ns divideix entre “vacuna sí, vacuna no”, els cristians! Estan buscant les coses del cel o estan mirant-ho tot arran de terra?

Des d’aquest web parlem d’instruments extraordinaris: Nucli Central, Arcàngels i àngels, i germans fidels[6]; instruments sublims: Maria Santíssima, Sant Josep. Però, per què hi són? Dic el mateix que abans per les aparicions de Maria Santíssima, per salvar-nos? Quina és la seva intervenció? Què estan fent? He trobat algú que m’ha dit: “Però res no canvia”. Us dic, que el 2012 alguns ens van deixar perquè s’esperaven un canvi d’època total; ara, amb el tema de la vacuna, molts estan en crisi. Això és mesurar segons el pensament humà, arran de terra; és mesurar, raonar no buscant les coses del cel.

Ahir el Pare Tomislav[7] va tornar a dir que la intervenció del Nucli Central, que els missatges de la Stefania Caterina, no són revelacions privades. El Nucli Central no és una cosa privada, els Arcàngels no són privats -no els tenim només nosaltres-, els germans fidels no els hem inventat nosaltres. Els instruments extraordinaris, així com tots els missatges que Déu ens ha donat o que els instruments ens han donat -Maria Santíssima, Jesús, l’Esperit Sant, molts Sants- no és res més que el pensament de Déu, no és res més que aquell “Conèixer el Pare i Aquell que el Pare ha enviat”[8], no és altra cosa que el cor de l’Evangeli, entrar a comprendre i a viure l’Evangeli i punt. No són intervencions extraordinàries per salvar-nos humanament, sinó que porten la salvació, l’única salvació. Acollir Crist, oferir-se a Ell a través del Cor Immaculat de la Mare Corredemptora, viure segons l’ensenyament de Maria, segons les lleis de l’Esperit; Maria ens porta a Jesús i Jesús ens porta al Pare en l’Esperit Sant, punt. Tot allò que hi vulgueu afegir i hi podeu afegir, és estar a nivell humà.

Caminant d’aquesta manera, caminem com Jesucrist, esdevenim semblants a Ell. Caminant d’aquesta manera vivim tot l’Evangeli, la nostra vida és una vocació, som cristians per vocació, volem arribar a la Veritat completa, volem arribar a la plenitud de la Fe, com diu també avui Sant Pau als Efesis, per arribar-hi: “Hi ha diferents carismes, diferents missions, però un sol Senyor, un sol Esperit, un sol Déu, un sol Pare…” -no torno a llegir tota la carta als Efesis-, i té com a bases la vida que és un fluir d’esdeveniments per la qual hem de passar com a fills de Déu. Aleshores, també nosaltres, com Jesús, oferint la vida sortim cap al Pare, també nosaltres com Jesús obtenim l’Esperit Sant i també nosaltres, com Jesús, el vessem sobre els altres. Aquest és el recorregut dels cristians que hauria d’afectar la Terra.

Mentre el cristià viu així, Déu -Ell sap com- salva tot el que sigui salvable, arriba a tot home de bona voluntat amagat on sigui. Recupera tot el que ha passat al llarg dels mil·lennis, tots aquells que són al Purgatori, ho recupera tot; torna, com va fer el Dissabte Sant, a dividir. Va baixar als inferns, oi? I va dividir una vegada per sempre l’infern del Purgatori. Ara, contínuament, qui està a l’infern és a l’infern, però a qui està al Purgatori, l’eleva. Això ho fa Ell, però ho fem també nosaltres amb Ell: elevar-nos al Pare, buscar les coses de dalt; és això.

Mesurar les aparicions de Maria Santíssima, mesurar les intervencions extraordinàries de Déu, humanament, vol dir portar també els missatges de Maria, donats a través de diversos vidents, portar les seves intervencions fins i tot fortes, els seus miracles, a nivell de la Terra, és allunyar-lo d’aquestes veritats , de les coses del cel. I mireu que fer això acontenta la religiositat, apaga, et deixa tranquil, et fa dir potser cinquanta-set rosaris al dia, però no t’obliga a canviar el pensament. Et deixa en pau, et fa pregar pels pecadors, pels bons, pels dolents, però sempre a nivell de la Terra.

Fixeu-vos que aquí intervé també Llucifer per fer això. N’hi ha prou en què no elevem el pensament al Pare, i per Llucifer podem pregar tot el que vulguem, que no el molesta. No sé si algú de vosaltres ha assistit a exorcismes: no són les pregàries que li molesten, és quan el reconeixes. I quan és que el reconeixes? Quan te’l mires amb amor. Quan el mires amb amor, comença a cridar i se’n va. Quan pregues, ell crida, tu pregues i sembla que estiguis al zoo, tots cridant, tots pregant, però, creieu-me, jo hi he participat diverses vegades i no és que canviï gran cosa. Et quedes satisfet i surts dient: “Ah, he fet cridar Llucifer, ah, que bé!”

Acollir així els dons de Déu, portant-los a nivell humà, tanca l’ànima, perquè també la nostra ànima ha d’esdevenir la serventa de l’Esperit Sant, com Maria Santíssima, ha d’inclinar-se a l’Esperit Sant, ha d’endinsar-se en l’Esperit. I no és -encara que sigui creada a imatge de Déu, venir a la Terra, estar immersa en l’esperit del món- és un passatge i un sí a immergir-se, que s’ha de dir; no es dóna per descomptat, és una vocació. Espero que s’entengui el que vull dir. I en aquella vocació, en aquells sí continus, s’endinsa en l’Esperit i comença a contemplar la veritat completa, dia rere dia. És un camí, és un camí fet d’etapes. La vida és un camí fet d’etapes, per arribar a la plenitud de la maduresa de la fe.

Ho sabem per les lectures, però jo també ho he de dir: el pensament de Déu no és d’aquest món. I dic també: el pensament de Déu no és per a aquest món i és per això que abaixar-lo a nivell del món és aigualir-lo, arruïnar-lo. “Nosaltres estem en el món, però no som del món”[9], nosaltres estem creats per les coses del cel, “Cerqueu les coses del cel”[10]. La creació nova no és com la pensem nosaltres d’aquest món. Déu ha dit que salvarà també la Terra[11]. El món és bonic, però si traieu l’Esperit de Déu d’aquest món tan bonic, què queda? El pensament de Déu no es deixa utilitzar, el pensament de Déu només el pots estimar, el pots desitjar i aleshores Ell es revela. Quan Ell es revela, tu dius el teu sí i Ell encara es revela, i és quan diu: “Qui vulgui seguir-me que prengui la seva creu cada dia i em segueixi”[12]. Quina és aquesta creu? El sí, morir al teu pensament, i la vida t’ajuda, certament, però si fas aquest sí, no agafes Déu i el portes a la teva vida.

Mireu, està arribant molt de pressa el temps -és el que deia el pare Tomislav[13] ahir, cap al final- el temps en el qual qui no entrarà en aquest pensament, qui no tingui el desig d’entrar-hi -és el primer sí, només en cal un: “Vull, encara que estic completament fora, equivocat, desitjo, ho vull”- qui no tindrà aquest desig i es mantindrà en les seves pròpies idees, en les seves pròpies conviccions, ni tan sols se n’adonarà, però es trobarà fora, perquè la porta estarà tancada[14]. Ni tan sols se n’adonaran! Estem arribant molt de pressa en aquest temps. No penseu dir: “Ja me n’adonaré”. Si no estàs disposat a deixar, a participar-hi, no te n’adonaràs. I és per això que serveixen els instruments extraordinaris, per recordar-nos això, recordar que estem creats per ser cristians per vocació, no com una opció. Hem estat creats per a les realitats eternes, hem estat creats no per estar aquí, sinó per buscar les coses del cel. Hem estat creats -i si volem això- per imitar Jesucrist, ser com Ell. Per ser com Ell hem de passar per Maria Santíssima, Mare, Reina i Corredemptora i cap teòleg savi pot posar-se a dir com fer-ho, què fer. Hem estat creats per l’eternitat. Tot està en això, i el camí n’és un de sol, no n’hi ha cap altre. No et salvarà la religiositat, no et salvarà el Papa, no et salvarà l’obediència a cap estructura; et salvarà només el desig infinit que crema dins teu, -i que no et deixa respirar- de Déu i de les coses de Déu. Amb això tindràs dificultats, t’equivocaràs, cauràs, però Déu et recuperarà. Només així, no hi ha un altre camí, no hi ha curandero, guru.Maria Santíssima, que és Mare i com a tal apareix precisament per salvar-nos d’això, d’aquest pensament del món, com a Mare no desitja altra cosa que portar-nos en el pensament del Fill, com a Mare coneix el camí perquè l’ha recorregut ella primer, que ens aculli tots en el seu Cor i desvetlli en nosaltres aquelles veritats que hi ha dins nostre, i faci caure totes les nostres resistències, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit

---

[1] Cfr. Col 3, 1-3

[2] Cfr. Ef 4, 1-13

[3] Cfr. Missatge de Maria Santíssima de 12 de maig 2021 “Deixeu que el meu Cor triomfi en vosaltres”, publicat en aquest web

[4] Cfr. Mt 6, 31-33; Lc 12, 29-31

[5] Veure nota 1

[6] Veure l’enllaç “Els instruments extraordinaris de Déu” en aquest web

[7] Veure reflexió del pare Tomislav del 15 de maig 2021 “Elevació cap a Déu”, publicada en aquest web

[8] Cfr. Jn 17, 1-3

[9] Cfr. Jn 15, 18-21; 17, 14-19

[10] Veure nota 1

[11] Cfr. Missatge de Déu Pare del 19 de gener de 2020 “Renovo la meva aliança amb vosaltres”, publicat al llibre “Verso la nuova creazione – Volume VII, anno 2020” pàg. 46, en italià, i en català en aquest web

[12] Cfr. Mt 16, 24; Lc 9, 23; Mc 8, 34

[13] Veure nota 7

[14] Cfr. Lc 13, 22-27