Pentecosta

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

23 de maig de 2021

(Transcripció d’àudio)

Estem a la solemnitat de Pentecosta i l’Esperit Sant, en el missatge d’ahir[1], comença dient: “Heu arribat a aquesta hora”.

Crec que val la pena, per entendre l’Esperit Sant i començar a comprendre’l, fer un quadre general, una vegada més, de la situació. Jesús diu moltes vegades: “L’Esperit Sant us guiarà cap a la veritat completa”[2]. Jesús diu: “Us recordarà les coses que us he dit, les coses que he fet, perquè us anunciarà allò que sent del Pare”[3]. I amb això, Jesús també anuncia que el Pare està per sobre d’Ell, està per sobre de l’Esperit Sant. Jesús diu i fa allò que veu fer al Pare, i així també l’Esperit Sant. Però l’acció de Jesús i l’acció de l’Esperit Sant, és sempre i només una: fer-nos conèixer el Pare; aquesta és la veritat completa, quan es diu: “Us revelarà les coses futures”[4]. Aquest “Us revelarà les coses futures” és aquell camí cap al Pare, cap al coneixement del Pare.

Totes les lectures de la setmana passada, a l’Evangeli, portaven la pregària de Jesús per nosaltres, la pregària que ens preparava pel do de l’Esperit Sant[5]. En els actes dels Apòstols, en canvi, hem sentit també que alguns, tot i ser deixebles de Jesús, no coneixien l’Esperit Sant, no havien ni tan sols sentit dir que existís l’Esperit Sant[6]. Crec que d’alguna manera, aquesta és també la situació dels nostres dies: el coneixem de paraula, però comprendre’n l’acció i participar en aquella acció, crec que encara és desconegut per la majoria.

A l’Evangeli de la vigília, d’ahir[7], en la solemnitat d’ahir, hi ha el fragment on diu: “Encara no havien rebut l’Esperit perquè Jesús encara no havia estat glorificat”. Aleshores, sabem que l’Esperit Sant va parlar a través dels profetes, però sovint els profetes no entenien les coses que havien de dir; parlaven -el que sentien- però no participaven activament. Sabem en canvi que en Maria Santíssima, plena de l’Esperit Sant, va anunciar el Magníficat[8] i, mentre l’anunciava, per Ella era clar: era contemplar l’acció de Déu que Ella veia i, en aquell moment, també Elisabet, gràcies a l’Esperit Sant, va reconèixer en Maria la Mare del Senyor[9].

Dic això per dir: l’Esperit Sant està en aquesta dimensió. L’Esperit Sant, participes amb Ell quan vius aquesta dimensió, com Maria, com Elisabet. Aleshores estàs en el coneixement immediat, aleshores l’Esperit Sant et porta sempre endavant en el coneixement de Déu, et revela el futur, però el futur de Déu, no el futur. Aquest és el do de l’Esperit Sant.

En la primera lectura d’avui[10] no s’expressa plenament el què és la Pentecosta: sembla que va baixar l’Esperit Sant i els va donar el do de parlar llengües noves. Però la vinguda de l’Esperit Sant d’avui està enllaçada amb tot el camí que Maria Santíssima i els Apòstols van fer abans, a aquell camí que passa a través de l’Ascensió, que implica oferir la vida per buscar les coses de dalt. Passa per la trobada amb Jesús que alena sobre ells i els obre la ment per comprendre les Escriptures; inicien el camí cap a la veritat completa. És com si amb Jesús, aquells tres anys, hagués sigut un preparar-se, com si hagués sigut Jesús que testimoniava amb la seva vida què és la vida en Déu, encara que fossin… hebreus, que tinguessin les Escriptures, que tinguessin Moisès…, però no coneixien Déu.

Aleshores, quan dic d’enquadrar tot això, hem de partir d’un Pare, Pare bo envers tots, que estima tothom, que ho ha creat tot, i ho ha creat en aquell vòrtex, en aquella acció d’amor amb Jesús i amb l’Esperit Sant, no ho ha creat sol. En l’Escriptura es diu: “Res del que existeix, existiria sense Ell”[11], referint-se a Jesús. Però és més correcte dir: “Res del que existeix, existiria sense l’acció de Jesús, de l’Esperit Sant, en el Pare”, és fruit d’un vòrtex. Aleshores, el Pare -bo- ens ha creat, sabem el que va passar des de la creació: la rebel·lió de Llucifer, la rebel·lió de molts homes, la divisió de l’Univers tal com sabem, i d’allà parteix la batalla que també ahir, en el missatge, l’Esperit Sant en parla. És una batalla entre el pensament de Déu i el pensament de Llucifer: el Pare que tot –en cada segle de tots els temps- està portant-nos de nou cap a Ell, i Llucifer que, en canvi, ens porta cap al seu pensament.

Aquí la divisió és subtil, perquè a mi em sembla que es corre el risc, per nosaltres, cristians, de creure, però de portar el Pare -tal com he dit moltes vegades- i també portar Jesús, portar l’Esperit Sant, portar-los a les coses que ens passen de la Terra, mentre que, en canvi, tot el camí és cap a la nova creació. A l’Univers tot està en moviment, també el Paradís està en moviment, tots estan esperant la creació nova. Sovint pensem: anem al Paradís a descansar, mentre que en realitat tots els Sants, tots els Àngels, tots estan a la batalla juntament amb nosaltres. No s’ha acabat la batalla, la batalla acabarà només amb el judici final, quan tancarem Llucifer i els seus una vegada per sempre.

Els Àngels, esperits purs, estan a la batalla. Sabem pel llibre “Oltre la Grande Barriera”[12]: cada Arcàngel s’ocupa de combatre una acció de Llucifer que contrasta els dons de l’Esperit Sant. Per què dic això? De vegades es pensa que estar immersos en l’Esperit Sant és estar en pau, tenir totes les coses clares i saber què cal fer. Però no és així. Immers en l’Esperit Sant o cercant estar immers en les lleis de l’esperit pur, et situa directament en aquell moviment de l’Església de Jesucrist que camina cap a la creació nova, que et fa comprendre cada dia els passos, no els que has de fer d’aquí a un any sinó cada dia. I els dons de l’Esperit Sant no són carismes, com sovint s’ha pensat. Els dons, si us els mireu un a un, són la capacitat de comprendre el pensament de Déu, la capacitat de comprendre Déu. No és qüestió de carismes i miracles. Els carismes i els miracles són la confirmació que Jesús fa quan l’Església està en camí. Està ben clar en els actes dels Apòstols: Jesús confirmava entre ells.

Aleshores, nosaltres, des de la concepció sabem que dient un sí al Pare, el Pare ens dóna al Fill i aquí rebem la unció de l’Esperit Sant, que ens dóna totes les capacitats per fer el nostre camí envers la creació nova, el nostre, personal; camí que s’ha de fer en comunió amb tots aquells que han escollit Jesús en aquell moment. Sense Esperit Sant no pots fer aquest camí. Sabem com hem vingut a parar a la Terra, sabem com són els planetes del Baix Univers, i aquí encara és més clar el do del Pare bo que ens dóna al Fill, i que a través de la redempció del Fill ens torna a donar la possibilitat de tornar a ser fills, de tornar a viure en comunió amb l’Esperit Sant.

Això explica el perquè ahir vam sentir que abans que Jesús fos glorificat, no hi havia l’Esperit[13]. Jesús a la Creu va clavar tots els nostres límits, tots els nostres pecats, tot allò que impedeix saber sentir i acollir l’Esperit Sant, que impedeix comprendre el pensament de Déu. Aleshores, acollint Jesús, acollim també el do de l’Esperit Sant que ens torna a entrar en aquest moviment, ens reinsereix en aquesta Església, la seva Església, que camina cap a la creació nova.

Quan dic que penso que també avui l’Esperit Sant es veu sol… quan algú sembla il·luminat, algú parla bé -per no parlar també dels carismes, els dons- això és reduir molt l’acció de Déu. Estem fets d’esperit, ànima i cos; sabem que tot parteix de l’esperit i després es concreta. Si ens hi fixem, però, nosaltres busquem poder comprendre-ho tot amb el cap. Fent-ho així no estem en l’acció de l’Esperit Sant, fent-ho així és l’acció que fa l’esperit de la Terra que vol comprendre, enquadrar i encastar l’Esperit Sant. Portar-ho tot a nivell de la Terra, entendre, enquadrar, formar institucions, jerarquies, dir qui és que té aquest do, qui és que té aquest altre do, vol dir no haver entès l’Esperit Sant. Entrar en les lleis de l’esperit, tal com diu Sant Pau avui: “Si us deixeu guiar per l’Esperit, no esteu més sota la llei”[14], hauria de ser el deure de tot cristià, membre de l’Església de Jesucrist, que permet a l’Esperit Sant portar-nos endavant, explicar-nos, obrir-nos el camí, il·luminar-nos: aquest és el do de Jesús, el primer do per caminar cap a la nova creació.

Ahir l’Esperit Sant ens va dir: “Heu arribat en aquest punt”, perquè els temps van de pressa i ens acostem a aquell moment en el qual entrarem a la nova creació. Però si en nosaltres no vivim amb aquesta fe -fe en la vida eterna, fe que finalment anirem en aquella creació on ja no hi ha enveges, ni supèrbia, cap gelosia, cap dolor, cap plor, on hi haurà la veritable justícia, no la de la Terra- si jo no visc amb aquesta fe, encara que digui que crec en Déu, buscaré sempre resoldre els problemes de la Terra segons l’esperit del món; sempre estaré dins meu amb una barreja entre els impulsos de l’esperit i els impulsos del món, tot serà un compromís.

En canvi, estem en aquell punt en el qual, com a Església, com a representants de l’Església de Jesucrist, encara que siguem pocs, permetre-li fer-nos viure segons les lleis de l’esperit, que no és estar en pau i viure als núvols, sinó ser obedients al Pare. Si mireu els Arcàngels, esperits purs, podrien estar en pau, però tot i estar davant el tron de Déu, arriba l’ordre i se n’hi van; estan en guerra contínuament. Sant Miquel és representat amb una espasa. Els germans fidels fan igual: arriba l’Arcàngel, els dóna una orde i se n’hi van. Aquesta és l’actitud que hem de tenir: estar en aquesta actitud i la Pentecosta còsmica de la qual parlem són precisament aquests impulsos que venen des de l’interior, aquestes ordres.

Sant Pau, a la carta als Gàlates, avui, explica bé com viure segons l’esperit i segons la carn. I crec que puc dir, sense equivocar-me, que quan descriu les obres de la carn -no les llegeixo però us convido a llegir-les vosaltres- descriu la Terra, descriu els cristians dividits en faccions, enveges, desavinences. I Sant Pau diu: “Ja us vaig advertir, i us adverteixo encara, que els qui obren així no posseiran en herència el Regne de Déu”. No ho dic jo, ho diu Sant Pau. Primer descriu molt bé els cristians i després diu: “No heretaran el regne de Déu”. Per què dic això? No per espantar-vos, no per dir: “Si és així, no en sortirem”, perquè podria agafar les paraules de Sant Pau quan en un altre lloc diu: “Que en sóc, de dissortat!”[15], i en canvi exulta en l’Esperit Sant i diu: “No, perquè si em llenço als braços del Senyor, em veig capaç de tot en Aquell que em dóna força[16]… i m’alegraré de les meves febleses”.[17]

Dic això per dir que com a Església de Jesucrist tenim la joia -no el deure- la joia de poder viure en les lleis de l’esperit. Tenim la joia de ser cridats, la joia de viure aquests temps, la joia de descobrir una mica més la bondat del Pare, la joia de saber que els temps són breus. Tenim també la joia de saber que tot acaba aquí a la Terra, la joia que, per gràcia, morim. Al·leluia! Perquè també la mort és un do, perquè només amb la mort podem deixar certes coses. Tenim la joia de saber que el Pare ho ha previst tot, ho ha enviat tot, ho ha calculat tot, ens ho ha donat tot, no ens falta res. Ara tenim a més la presència viva de Jesús, de Maria Corredemptora.

Aleshores, què hem de fer? Creure-hi, però no creure-hi per utilitzar-ho, no creure-hi per disposar-ne segons les necessitats de la Terra. Creure-hi i després viure i contemplar allò que Déu ha preparat per a nosaltres, participar-hi per Déu, no participar-hi per les coses de la Terra. Sé que són coses que donem per descomptat, el que dic, però són les que fan la diferència entre els fills de Déu i els fills d’aquest món. No és dir: “Hi crec”, no és pregar el que fa la diferència, sinó tenir aquesta fe i deixar la mà lliure a Déu, això fa la diferència. El primer pas de cada matí serà prendre la pròpia creu, morir a un mateix, però amb la joia que en aquella mort, ressuscito, no amb la tristesa “he de morir, he de deixar”. La joia que puc, per gràcia i pel do de l’Esperit Sant, canviar, esdevenir criatura nova. Aquest és el do de l’Esperit Sant.

I amb la Pentecosta és això el que comença. Abans la festa de Pentecosta durava fins a la Trinitat, precisament perquè es tracta del misteri de la Trinitat -i jo dic, igual com el misteri de l’Esperit Sant- és necessari entrar-hi per comprendre’l, no mirar d’explicar-lo racionalment. Tot això i viure així farà que la nostra vida sigui un do pels altres, també material i concret, certament, però si no partim d’això, serem una obra humanitària i prou, bona, bonica, però que s’acaba, que no prepara per a la nova creació.

I ara, com ha dit Jesús: “Els pobres els tindreu sempre, però a mi no em tindreu sempre”.[18] Podrem donar menjar a tot el món, però si no els portem l’Esperit de Déu, quan morin, aquests a qui hem donat menjar ens vindran a reclamar, us ho garanteixo, perquè quan morin trobaran la veritat, i ens vindran a dir: “Per què no m’ho havíeu dit? En comptes de donar-me un panet, per què no m’heu donat un panet i la paraula de Déu?”.

Mirem de ser Església, immersos en la llei de l’Esperit.

[1] Cfr. Missatge de l’Esperit Sant del 22 de maig 2021, “Un sol cos, un sol esperit”, publicat en aquest web

[2] Cfr. Jn 16, 13

[3] Cfr. Jn 16, 13-15

[4] Veure nota 2

[5] Cfr. Jn 17, 1-26

[6] Cfr. Ac 19, 1-8

[7] Cfr. Jn 7, 37-39

[8] Cfr. Lc 1, 46-55

[9] Cfr. Lc 1, 41-43

[10] Cfr. Ac 2, 1-11

[11] Cfr. Jn 1, 3