LA DECISIÓ DE L’ÀNIMA

Missatge de l’Esperit Sant 23 de maig de 1999

“Us he parlat de la intimitat de la vostra ànima, que Déu respecta. Hi ha una intimitat en el bé i una intimitat en el mal, segons el que escolliu; sapigueu que Déu respecta les dues i que no us força mai. Jo il·lumino la vostra intimitat, aquest espai profund vostre, per tal que sigueu conscients d’allò que no funciona en vosaltres. Hi ha molts mecanismes que se us escapen i jo puc mostrar-vos-els si us confieu a mi. Per a vosaltres és un moment de gran gràcia quan podeu veure la vostra misèria i al mateix temps comprendre el que heu de fer per superar el pecat, la misèria, les tenebres.

D’aquí, però, també en neixen els vostres sofriments; quan us poso davant de la veritat sofriu, perquè us adoneu que heu de morir a vosaltres mateixos, al vostre egoisme. Aquí es divideixen els camins: alguns es decideixen per Déu i el seu sofriment esdevé purificació que produeix fruit i porta a renéixer, fins a arribar a ser criatures noves. Altres refusen Déu i sofreixen igualment davant de la veritat; però aquest sofriment no és purificació sinó ràbia, refús, agressivitat. Tots aquests, tot i sofrir com els altres, no sofreixen pel bé sinó pel mal, per esdevenir enemics de Déu. Tots aquells que lluiten contra Déu sofreixen; no és Déu que els fa sofrir sinó la veritat que refusen i que crida dins seu.

Si sabéssiu com pateixen els que refusen Déu conscientment! La seva ànima crida perquè voldria viure la veritat que intueix en ella, i no pot. Heu de comprendre que Déu ha posat en vosaltres la llavor de la veritat perquè sou fills de Déu, creats per Ell, redimits i santificats. Aquesta llavor no pot ser mai completament ofegada; per molt que l’home ho intenti, sempre reapareix; heu estat creats per viure en la veritat. Per això aquells que refusen Déu pateixen, i al mateix temps s’impedeixen a ells mateixos caminar, refusen canviar la seva manera de viure, de morir a ells mateixos: en una paraula, refusen la creu.  

Jo us he de mostrar el camí, però no puc decidir al vostre lloc. Per això s’equivoquen les persones que preguen Déu perquè converteixi les ànimes. D’aquí en neixen també moltes blasfèmies que se senten pel món: Déu no converteix els malvats, no canvia això o allò. Déu podria fer-ho tot perquè és omnipotent, però us deixa lliures, perquè escolliu lliurement el vostre camí en el bé o en el mal, amb totes les conseqüències que aquesta decisió comporta i no només per a vosaltres mateixos; perquè tot allò que dieu, feu o penseu, repercuteix sobre tota la humanitat.

L’home és lliure des de la concepció fins al darrer dia de la seva vida i no només això. Déu respecta aquesta llibertat més enllà de la vida terrena. En el purgatori l’ànima porta en ella i reviu tots els tancaments i les indecisions que ha viscut a la Terra, de la mateixa manera que les ànimes infernals porten i reviuen el seu rebuig total de Déu.

L’home refusa la veritat perquè la veritat costa sacrifici. La veritat, si és viscuda, no deixa mai l’home indiferent ni el deixa en l’estat en el qual es troba. De fet, viure en la veritat significa estar a punt cada dia, cada moment, per a la transformació que sovint és dolorosa, quan cal deixar enrere els falsos afectes, les decisions per comoditat, els compromisos i les traïcions. Tot això costa i està a la base del refús de la veritat. I a més, qui rebutja la veritat sempre mira de trobar arguments per justificar el seu refús, per fer callar el crit interior que perdura per l’eternitat, que perdura fins i tot en els condemnats. Aquest anhel a la veritat es manté perquè està imprès en el nostre ser, creat a imatge i semblança de Déu que és Veritat. I és per això que l’home busca les justificacions, per fer callar la pròpia ànima.

Les justificacions sempre van en una direcció obligada, la que porta a culpabilitzar els altres. La justificació extrema arriba a culpabilitzar Déu; atribuir a Déu el sofriment que deriva del refús de la veritat. Així, aquells que han escollit Satanàs consagrant-se a ell (i no són pocs), afirmen sovint que han refusat Déu perquè Déu no ha fet res per a ells. Cap d’ells us dirà que lliurement ha escollit refusar la veritat. Però aquestes afirmacions, no poques vegades les podeu sentir també per boca de molts cristians, que diuen que creuen i fan grans obres de caritat, però quan els arriba alguna desgràcia, en donen la culpa a Déu, retraient-li a més les obres fetes en el seu nom. Al final, la justificació més gran per l’home consisteix a culpabilitzar Déu.

I us dic, que oposar-se obstinadament a la veritat, distorsionar la veritat, fer veure que no es veu, donant la culpa a Déu, és un pecat greu contra l’Esperit Sant.

Jo actuo en cada un de vosaltres per il·luminar-lo, orientar-lo cap a Jesucrist que és el Camí, la Veritat i la Vida, i per fer-vos recordar el seu ensenyament. Si us obriu i us confieu totalment a mi, podreu comprendre i escollir la veritat, sempre i en cada circumstància. Per això, no hi ha cap justificació per qui rebutja Déu, perquè jo distribueixo a cadascú la gràcia per acomplir els passos adequats en proporció a la seva estructura, a la seva capacitat, a la seva missió. No existeix cap ànima deixada de banda per mi sense ajuda, sense claredat, sense impulsos; si fes això, no faria la meva feina.

L’adhesió a la veritat, us porta a la plena realització, ja que cada impuls que transmeto a la vostra ànima tendeix sempre a fer-vos progressar. A mesura que progresseu, els meus impulsos són cada vegada més forts i més clars, creixen d’acord amb la vostra resposta. En canvi, si no esteu disposats a caminar, si sou espiritualment mandrosos, us paralitzeu les cames vosaltres mateixos, perquè no em permeteu portar-vos endavant i augmentar en vosaltres els meus impulsos.

El fet de no decidir-vos a viure la veritat provoca també sofriment a aquells que desitgen seriosament caminar cap a Déu. Efectivament, esteu en comunió els uns amb els altres, i els homes, tots estan lligats entre ells, de manera que la indecisió d’una persona determina també l’immobilisme o la dificultat per caminar en altres. Si tots responguessin als meus impulsos, ben segur que la humanitat estaria a un nivell ben diferent.

No us deixo, us segueixo en tot moment i compto amb vosaltres. Desitjo mostrar-vos el camí cap a la Santíssima Trinitat en la vida de la qual s’aconsegueix la plena realització del misteri de l’amor.

Us beneeixo en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”.

Missatge publicat a llibre Verso la Nuova Creazione a cura di Stefania Caterina – anno 2010 volume 1, pàg .74

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s