Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

26 de desembre de 2021

(Transcripció d’àudio)

Avui celebrem la Sagrada Família i voldria fer una mirada, a la llum d’aquests passatges, a les indicacions clares que ens proposen les lectures.[1]

Sant Joan Apòstol ens explica clarament quina és aquesta actitud de la qual ens parlava el pare Tomislav el dissabte[2], i que n’estem parlant ja fa alguns dies: la dimensió de Jesús dins nostre que ens transforma en l’Esperit Sant, desperta la nostra identitat, desvetlla el sí i desperta la nostra missió. Cap al final diu: “Els qui guarden els seus manaments estan en Déu, i Déu en ells. I coneixem que està en nosaltres per l’Esperit que ens ha donat”. Aquest és el centre d’aquesta presència viva de Jesús en nosaltres, després en parlarem.

A la primera lectura, com en l’Evangeli, potser no el d’avui, però si agafem l’any B, era el mateix, s’evidencien les dimensions d’una família: un pare, una mare que ofereixen el fill, i no és una oferta teòrica. És una oferta molt concreta. Anna porta Samuel al temple i hi va només quan estarà a punt, llegeixo: “Ja li portaré quan hauré desmamat el nen; el presentaré al Senyor i que es quedi allà per sempre més”[3].

Penso que podem dir que una mare no pot voler altra cosa que el bé del fill. Una mare no pot fer una cosa contra el fill. El mateix van fer Anna i Joaquim amb Maria Santíssima; el mateix van fer Maria i Josep amb Jesús: el van presentar al temple i el van deixar en aquell temple. És interessant veure també que, segons l’antiguitat, sembla que quan portes alguna cosa a Déu, has de portar-li alguna oferta perquè Déu l’accepti: un vedell, un colom; com si no n’hi hagués prou donant a Déu el teu fill, fent també una oferta per dir: “Accepta’l”.

Penso, és més, n’estem segurs, que Santa Anna, Sant Joaquim, Anna mare de Samuel, Maria Santíssima i Sant Josep, estimaven els fills, aleshores podem dir que aquestes famílies havien entès que donar al Senyor, que oferir al Senyor, és el màxim bé. Havien entès què vol dir el nostre pas per la Terra, què vol dir tenir Déu al primer lloc. No raonaven segons el món, no estimaven el fill segons el món. No volien que el fill esdevingués un bon enginyer, o que els donés nets, o una família maca apassionadament tots junts; a ells els interessava presentar el fill al Rostre del Senyor i deixar-lo al Senyor per sempre, i despès serà el que el Senyor vol. Fixeu-vos que aquesta és l’actitud, el que veiem per una família, avui la Sagrada Família, però que val per a cada un de nosaltres. Cada passatge per sempre i després, en aquell passatge fet de tot cor per sempre, Déu obre la novetat.

Aleshores el centre és: que es faci la voluntat de Déu. Si ho mirem en Maria Santíssima i també en Samuel, deixats al temple per sempre, Samuel esdevé profeta i quin profeta! Déu va guiar Israel a través de Samuel durant molts anys fins a ungir David, i com va acompanyar durant tot aquell temps en què refusaven els Jutges[4]. Maria Santíssima, deixada en el temple a 3 anys, esdevé Mare de Déu i Mare nostra. Va sortir del temple, però ells l’havien donada. Perdoneu si subratllo aquest donar sense voler-se quedar res, sense calcular, sense pensar. Anna i Joaquim segur que no pensaven que Maria Santíssima seria la Mare de Déu.

Sant Joan, en la seva primera carta diu: “El que serem, no ho sabem, però d’ara endavant sabem que som fills de Déu”. I recorda aquell pas que he llegit abans, però per verificar aquell pas també diu: “Si som fidels als seus manaments”, i també diu quin és l’únic manament. És important entendre també això. Ho diu ell: “Aquest és el seu manament: que creguem en el nom del seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres, segons el precepte que ens ha donat”. El manament és aquest: creure en el seu Fill Jesucrist i estimar-nos els uns als altres. Jesús, quan va deixar el manament va afegir: “Estimeu-vos tal com jo us he estimat. No hi ha amor més gran que donar la vida pels propis amics”[5]

Aleshores, si tornem a la carta de Sant Joan, diu: “Si la consciència no ens acusa, podem estar plens de confiança davant Déu”[6]. Mirem-nos si la nostra consciència no ens acusa, però mirem-ho a la llum d’aquest manament: si creiem en el seu Fill i si ens estimem els uns als altres. Anna i Joaquim, Anna i Elcanà, Maria i Josep, per veure com estimaven el fill, l’han ofert al temple. La seva consciència no els acusava en res.

Nosaltres, mirem si tenim de veritat aquest amor dins nostre, no només envers els fills, sinó també envers els germans, les germanes. Els estimem seriosament o sempre penso: “no és just, i si…, però, m’ha fet, m’ha dit, no fa bé, fa malfet”. Si ens surten coses d’aquesta mena que Déu ha anomenat més d’una vegada murmuracions, aleshores la nostra consciència ens acusa, i quan la nostra consciència ens acusa, no estem bé. Quan la nostra consciència ens acusa, no podem viure la dimensió de: “Déu viu en ell i Ell en nosaltres”. No podem dir que estem en Déu si la nostra consciència ens acusa. Si no estem en Déu, Déu no està en nosaltres. Si Déu no està en nosaltres, no ens dóna el do de l’Esperit sant. Si no ens dóna l’Esperit Sant, no podem dir que tenim intuïcions que ens transformen, intuïcions que vinguin de Jesús; no podem dir que som les mans de Jesús, els ulls de Jesús, les orelles de Jesús, la paraula de Jesús. És senzill.

És encara més senzill que posar-nos a mirar els deu manaments, veure si els respectes tots, perquè, ja us dic ara: no, no aconseguim respectar-los tots. Recordeu Sant Pere, què deia a Sant Pau: “Deixeu tranquils els que seran batejats en la gràcia de l’Esperit, volent imposar-los les lleis de Moisès, lleis que ningú del nostre poble ha sabut respectar, deixeu-los sota la llei de la gràcia”; que sigui la llei de la gràcia, però aquella llei de la gràcia pressuposa: estimeu-vos els uns als altres i cregueu que Jesús és aquell do d’Amor del Pare. Aleshores accepteu aquell Amor, accepteu aquell perdó, accepteu aquella misericòrdia que arriba, però si l’accepteu i no n’abuseu. Quan? Quan acceptant que us perdona de tot, que va més enllà dels vostres límits, que no es recorda dels vostres pecats, que us perdona fins i tot abans que comenteu el pecat, nosaltres fem igual l’un envers l’altre. Aleshores la nostra consciència no ens acusarà en res. Si no és així, fem servir dos pesos i dues mesures: acullo el perdó, però no el sé donar. O també hi ha qui sap donar-lo, però no acollir-lo, està clar que no és el perdó de Déu sinó un perdó humà.

És l’únic manament, una vegada més, la Senzillesa de seguir Déu, aquesta acció de Déu que veritablement ho ha pensat tot. Ahir vaig subratllar, se’ns demana només la fe. Avui afegeixo a la fe, se’ns demana també d’estimar, deixar estimar i estimar.

Són les lectures que han estat escollides pel dia dedicat a la família, a la Sagrada Família. Pares que ofereixen els fills. Penso que és bonic per avui meditar també sobre el missatge de Sant Josep que ens va donar fa uns anys en el qual parla de la família[7]. Entrar en aquesta obertura. Mireu, són coses senzilles, però que obren una dimensió en la qual després no podem encastar res, en la qual l’Esperit Sant ens conduirà i farem un altre bocí de nova creació.

Que la Sagrada Família, Maria, Josep i Jesús, en aquest moment en el qual estan tan presents, tant en acció, ens acompanyin a entrar en les profunditats d’aquestes paraules, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

---

[1] Lectures de la festa de la Sagrada Família, any C. Primera lectura: 1Sa 1, 20-22.24-28; segona lectura: 1Jn 3, 1-2.21-24; Evangeli: Lc 2, 41-52

[2] Cfr. Reflexió del Padre Tomislav del 24 de desembre 2021, “Bon Nadal”publicada en aquest web.

[3] Veure nota 1

[4] Cfr. 1Sa

[5] Cfr. Jn 13, 34. 15, 12-13

[6] Veure nota 1

[7] Cfr. Missatge de Sant Josep del 30 de desembre de 2016, “Sigueu membres i custodis del poble de Déu”, publicat en català en aquest web, i en italià al llibre “Verso la nuova creazione – vol.V – anni dal 2014 al 2017”, pàg. 49