Santa Teresina

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

1 d’octubre de 2022

(Transcripció d’àudio)

Estem fent aquest camí que hem decidit fer oferint la nostra vida a Jesús, a través de Maria, camí que és conèixer el Pare, conèixer la voluntat de Déu; conèixer, trobar la vida eterna que és conèixer el Pare[1].

Llegiu més: Santa Teresina

També nosaltres estem entre aquells a qui s’adreça avui Jesús a l’Evangeli[2] i ens diu “Benaurats els ulls que veuen això que veieu vosaltres”, i us dic que si no sentiu aquesta benaurança, si no l’assaboriu, és perquè encara esteu donant voltes sobre vosaltres mateixos. Sigui on sigui que us trobeu, en qualsevol prova, en qualsevol situació, en qualsevol estat de joia o d’aridesa, heu de tenir clar que sou benaurats per tot allò que el Senyor ens ha dit i que ens vol dir, i per on ens està portant.

A la llum del que us dic, avui tenim Santa Teresina[3]. És l’exemple d’una persona, d’una noia, d’una dona que esdevé dona encara que mor a 24 anys, que ha descobert aquesta benaurança, la va buscar des de petita, la va trobar i va arribar a la plenitud en nou anys, dels 15 als 24.

Una altra figura, que hem tingut tota la setmana, que potser ens és més propera i ens ajuda a comprendre una mica com Déu ens porta a aquest “conèixer el Pare”, és Job, totes les coses que li passen. Si ens hi fixem, tant Teresina com Job, en el camí de la seva vida van arribar a trobar l’Amor, amb majúscula, a trobar Déu, perquè Déu és Amor. I fixeu-vos que aquest és el camí que se’ns demana a cada un de nosaltres; no demanat, el desitgem. Crec que tots ens recordem de l’himne a la caritat de Sant Pau[4]. Comença dient: “Busqueu els dons més grans[5] (no el dic tot, ja el sabeu) i al final diu: “Són tres les coses que persisteixen. Fe, esperança i caritat. Però de totes elles, la més gran és la caritat”, l’Amor.

Si ens fixem en Job[6] -i us prego que cada un de vosaltres es vegi en Job- es veu concretament la transformació d’un home, d’un home que creu. Job creia en Déu. Això ho tenim tots clar, oi? Quan arriben per dir-li: “Han mort… les ovelles, els ases i…”, ell s’aixeca i diu: “Déu ho ha donat, Déu ho ha pres”. Això ja és una gran testimoniança. Job té fe, però la seva fe és posada a prova i això val per a cada un de nosaltres. És posat a prova perdent-ho tot. Ho perd tot, tot el que té, tant els béns materials com també els fills. Tot, ho perd tot, queda sense res, es queda només amb la seva fe que és posada a prova.

En aquell moment encara pensava que tenia amics i, en canvi va ser una ruïna, no el van ajudar en res. Estava sol també en això, també abandonat en aquest sentit, traït. Perquè si bé les coses materials i els fills els va perdre, els amics el van trair. No els va perdre, el van trair. Però és precisament en aquesta situació, en aquella solitud, que troba el Senyor, troba la vida, i precisament en aquella situació desastrosa, que més desastrosa no podia ser, hem sentit que diu: “”Estic segur que el meu Redemptor és viu[7]. Precisament quan no té res, ja no té res, aleshores surt aquella fe, aquell sí en el moment de la concepció es manifesta: “Estic segur que el meu Redemptor és viu”, i surt l’esperança perquè diu: ”I el veuré, un dia el veuré tal com és[8]. I aleshores tot el que li ha passat durant la vida el porta amb aquesta fe, amb aquesta esperança, a trobar la Vida.

Allò que Job va experimentar a fons és el que sovint diem, que per a nosaltres és de gran ajuda: saber que som creatures, necessitades de tot. Quan ja no té res de res, té necessitat de tot i aleshores surten aquelles paraules: “He parlat dues vegades, he parlat tres vegades, ara ja no parlo més. Em creia saber, ara ja no dic res més. Em creia haver entès i no havia entès res”[9].

Mireu, tots hi hem de passar i Déu sap com hi ha de passar cada un, cada un té el seu. Aleshores, en aquell moment calla, però què calla? Què és el que està callat? Callen les seves idees, els seus pensaments, està callada la seva lògica, tot el coneixement que tenia de Déu, està callat tot el que havia après perquè no li serveix de res, estan callats també els seus amics, amics per dir-ho d’alguna manera, perquè ningú el pot ajudar, només la fe, l’esperança i l’amor.

Aleshores arribem al que hem sentit avui de Job[10]: reconeix que coneixia Déu només pel que havia sentit dir, que tenia només una imatge de Déu, i no us vull escandalitzar, però és el mateix per a cada un de nosaltres. “Ningú”, diu avui l’Evangeli[11], “Ningú no coneix el Fill fora del Pare i ningú no coneix el Pare fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”. Però és fent un camí que es revela i és un camí que pots fer només si deixes les teves idees, els teus pensaments, les teves lògiques, les teves seguretats. És un pas que tothom ha de fer, és allò que en diem la transformació, que et fa anar més enllà del coneixement teòric (parlant ara per nosaltres, no de Job), del coneixement de tots els llibres, de l’Evangeli, tot, de tots els missatges; es pot tenir un coneixement teòric, però el veritable coneixement és estar cara a cara. Conèixer Déu tal com és i conèixer-me en Déu tal com Déu em coneix, aquest és el camí de tots. Avui he parlat de Teresina perquè ella va fer aquest camí.

Avui, a l’Evangeli, com moltes altres vegades, tenim aquell fragment on diu: “Et beneeixo, oh Pare, perquè a això només hi arriben els petits, els senzills”. Petits en el sentit que saps -no petits perquè est una rampoina, un ningú, un estúpid- petit perquè saps que és Déu que et fa fer el camí, saps que és l’Esperit Sant que t’instrueix, perquè en la fe saps que Ell, sigui el que sigui el que et passi a la vida, sigui el que sigui el que estiguis vivint, en qualsevol prova, és Ell que t’està fent fer aquell camí. Tu només has d’estar allà, a l’escolta amb la fe, l’esperança i l’amor. Petit en aquest sentit, petit perquè no comptes en tu mateix, no estàs agafat a tot el que saps, ni tampoc a les teves pregàries. A tots ens ha de passar d’arribar a dir: “Callo, ja no dic res més”. Només sé que el meu Redemptor és viu”. Prou. Si no arribem aquí, no trobarem l’Amor, aquell Amor del qual ens parla Sant Francesc, no el trobarem.

Quan parlo d’amor, fe, esperança, caritat, no parlo de “Càritas”. S’entén que ens anomena benaurats pel que sabem, pel que vivim, però és un pas d’una benaurança no d’un coneixement humà, sinó d’un coneixement que portem dins. I el coneixement, l’únic coneixement que compta, és saber que estic en mans de Déu, saber que Déu guia la meva vida, saber que Déu és aquí, que Maria Santíssima és aquí, que estic en un camí de transformació i visc totes les meves proves així. Aquest és el coneixement, no n’hi ha cap altre. Només aquest, repeteixo, porta a l’amor pur, aquell amor desinteressat, aquell amor que no busca res. No busca res per ell mateix però tampoc pels altres, aquell amor que sap.

Si escolteu el cant de Teresina “Si mai hagués comès”, és una persona que ha trobat aquell amor, i ho diu: no li preocupen els pecats, no li preocupen… sap que només un Déu la pot estimar i es llença de ple en aquell cor, i prou.

Com us deia, no és qüestió de “Càritas”, d’activitats caritatives, no s’ha de demostrar res. És un amor que no has de demostrar que l’estimes fent alguna cosa, ni tampoc pregant. No has de demostrar a Déu que l’estimes perquè fas adoració, perquè celebres la Missa. Has d’estimar-lo i prou, i deixar-te estimar. Aquest és el camí, eh, és per això que ens demana fidelitat i senzillesa. I aquí trobem els petits que es deixen acompanyar en aquest camí. És l’Amor amb majúscula, és Déu. Quan parlem de trobar l’amor pur, al final és trobar Déu, és estar cara a cara amb Déu perquè Déu és amor. Sant Francesc ens ha parlat d’això en el seu missatge[12] i Santa Clara[13] ha completat el missatge de Sant Francesc. Us el llegeixo, un tros. No us dic quan parla en Francesc o quan és la Clara qui parla: els reconeixereu.

Us beneeixo, estimats germans meus! Voldria dir-vos això: recordeu sempre que la llei suprema de l’Esperit és l’amor pur. Déu ens estima amb el seu amor pur i de nosaltres s’espera que ens estimem amb aquest mateix amor: un amor espiritual, desinteressat, que no desitja posseir res ni ningú, un amor que no espera res a canvi. Aquesta és la llei més important, sense la qual no podeu comprendre la creu i la resurrecció de Jesucrist, ni tampoc podeu ser íntegres i encara menys viure en comunió.

L’amor pur és la primera llei que ve de Déu. Tots esteu cridats a descobrir l’amor pur. […] L’home egoista té por de l’amor pur, perquè aquest amor no deixa res per l’egoisme. Si no s’arriba a l’amor pur, també en la vida espiritual, no s’arriba a res, tot i les paraules boniques, les bones obres, que no sempre són testimoni de l’amor de Déu: cada pregària, cada paraula, cada acció no hauria de ser altra cosa que l’amor pur, viu i actiu a través dels qui l’acullen. Si no actueu moguts per l’amor pur i sense altre interès que propagar aquest amor per tot arreu, cada obra esdevé un fi en ella mateixa, encara sigui feta en nom de Déu. […] Aquest és l’amor que va encendre la meva vida a la terra i que encara crema en el meu esperit; és l’amor que em va transformar en l’Estimat: els estigmes que vaig rebre en el cos només eren la imatge externa de la meva unió amb Crist crucificat. […] Aquest és l’esperit que vaig viure, és l’esperit del Franciscanisme: desitjar i acollir l’amor pur de Déu; viure en l’amor pur que no busca res per a ell mateix; estimar totes les creatures amb aquest amor; deixar-se transformar per l’amor en l’Estimat. D’aquí en provenen l’alegria perfecta i la més alta pobresa.

Quan estem disposats a viure per Déu, quan desitgem pertànyer només a Ell i ens donem completament a Ell, aleshores neix la veritable contemplació que és sempre fruit de l’abandó confiat a Déu. […] Així neix una història d’amor entre l’home i Déu, una història que no acaba ni amb la mort: és més, en la dimensió de l’eternitat l’amant i l’Estimat esdevenen una sola cosa. […] L’amor, si és amor, floreix en la contemplació. Ja us he dit que qui estima desitja mirar el seu estimat. La contemplació és filla de l’amor, no és mai un fi en ella mateixa; la contemplació empeny a l’acció perquè contemplant l’amor de Déu, l’home se sent ple d’aquest amor i es mou cap al pròxim. Estima els altres amb l’amor de Déu i descobreix en els germans aquest mateix amor. Amb tot això, podeu comprendre que tots esteu cridats a la completa contemplació i que aquesta forma part de la vostra vida; realment la vida dels cristians hauria de ser només vida contemplativa. […] L’esperit humà, de fet, està fet per conèixer Déu, però no pot conèixer allò que no veu. I és precisament per a això que serveix la contemplació: és la mirada de l’esperit adreçat a Déu, que permet conèixer Déu tal com Ell és.

Déu, que és Esperit, habita en l’esperit de l’home. La presència de l’Esperit Sant en el vostre esperit és com una fontana al mig d’un jardí. […] En el vostre jardí tancat podeu contemplar Déu i reposar en Ell. És en el vostre esperit que reposeu, més que en tots els altres llocs del món. Per això, la contemplació és el veritable repòs, el que l’home coneixia abans del pecat. Jesús va venir per introduir la humanitat en el repòs de Déu; va obrir un camí nou i vivent cap al Pare. Tot serà recapitulat en Jesucrist i Ell introduirà tota la humanitat de l’univers i totes les creatures a la Nova Creació, on l’home i tot el creat reposaran en Déu per sempre, sense llàgrimes, ni penes i treballs, sense corrupció”.

Avui, que Maria Santíssima ens acompanyi en aquest camí, i demano la seva benedicció i la benedicció de tots els nostres Àngels de la Guarda, que ens estan acompanyant, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.


[1] Cfr. Jn 17, 3

[2] Cfr. Lc 10, 17-24

[3] Santa Teresa de l’Infant Jesús (de Lisieux)

[4] Cfr. 1 Co 13

[5] Cfr. 1Co 12, 31a

[6] Cfr. Jb 1, 6-22

[7] Cfr. Jb 19, 25

[8] Cfr. Jb 25, 27

[9] Cfr. Jb 38, 1.12-21; 40,3-5

[10] Cfr. Jb 42, 1-3.5-6.12-17

[11] Veure nota n° 2

[12] Cfr. Missatge de Sant Francesc d’Assís del 17 de setembre de 2012 “L’amore puro di Dio”, publicat al llibre “Verso la nuova creazione – Vol. III Anno 2012” pàg. 99, en italià.

[13] Cfr. Missatge de Santa Clara d’Assís del 20 de maig de 2013 “Giardino chiuso tu sei … fontana che irrora … pozzo d’acque vive” (Ct 4, 12-15), publicat al llibre “Verso la nuova creazione – Vol. IV Anno 2013” pàg. 85, en italià.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s