Acompanyar el Senyor

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

26 de novembre de 2022

XXXIV Setmana del Temps Ordinari – Any II

Ap 22, 1-7; Sal 94; Lc 21, 34-36

(Transcripció d’àudio)

Demà comença el temps d’Advent i, com sempre, el temps d’Advent ens porta un temps d’esperança, un temps d’espera, un temps que dona una joia profunda. És interessant veure com fins avui totes les lectures estaven centrades en la fi dels temps, centrades en tot allò que prepara el retorn gloriós de Crist. I, després, de cop i volta, passem a aquest temps d’espera, temps d’esperança.

Tot el cicle de les lectures està pensat perquè, fent camí endavant, cada vegada més la paraula de Déu sigui clara dins nostre i cada vegada més es desvetlli el seu pensament en nosaltres, perquè la paraula de Déu té aquest poder. Però és un poder que actua en la mesura que estem oberts a acollir-lo, en la mesura que tenim al centre el Regne de Déu i la seva justícia.

En el temps d’Advent s’espera el Messies. Fa dos mil anys esperaven el Messies, sabien que havia de ser Ell qui obrís el camí, que havia de ser Ell qui alliberés el poble. Per alguns era esperat de manera correcta, per altres, en canvi, segons el seu propi pensament, però, si ens hi fixem, després de dos mil anys la història encara està gairebé a la mateixa cruïlla. El Messies va venir. Jesucrist va obrir el camí. El pecat ha estat vençut. La mort ha estat vençuda. L’esperança que es vivia fa dos mil anys per la vinguda del Messies ara ha de ser d’un altre abast: ara aquella esperança és certesa, aquella esperança és seguretat. Ara els cristians haurien d’anunciar al món no l’espera del Messies, com fa dos mil anys, sinó la presència viva del Crist. Haurien d’anunciar tot allò que Ell ha fet en aquests dos mil anys, haurien d’anunciar el seu retorn gloriós. Haurien de ser ells mateixos portadors d’esperança en un món sense esperança. No em sembla que sigui precisament així.

Ens toca a nosaltres, si volem ser col·laboradors de Jesús. Ens toca a nosaltres participar juntament amb Ell en aquesta acció. En certa manera ens toca a nosaltres ser apòstols, però apòstols d’una veritat, apòstols concrets, ser de veritat portadors de llum. Hem de donar testimoni que el camí ha estat obert, hem de donar testimoni que tenim tot el que necessitem per fer aquest camí. Hem de comunicar una certesa a aquesta humanitat. Fixeu-vos que el món té necessitat d’aquesta seguretat: que Déu hi és.

La Mare de Déu en aquells missatges seus del 13, recordeu? “La vida no és vida sense Déu”, si ho recordeu, el primer missatge és: “Déu existeix[1]. Encara és necessari testimoniar: Déu existeix. Si va iniciar així el seu diàleg amb nosaltres, és precisament per això, perquè encara hi ha una gran part de la humanitat que no té aquesta certesa i d’aquí en neixen totes les proves. I d’aquí en neix el fet que anem a buscar seguretats humanes, busquem seguretats en les coses que després, al final, ens deceben i la situació és cada vegada pitjor. Nosaltres hem de ser un poble que diu amb tranquil·litat, no de paraula: “Déu hi és”. Però no només hi és, està entre nosaltres i ens ha donat tots els instruments, ara tot està a la nostra disposició perquè puguem avançar cap a Ell, perquè puguem passar enmig de les tenebres d’aquest món. Això, no ha de ser teoria per nosaltres, n’ha de ser la vida.

Per fer aquest pas ens cal sempre aquella consciència que som creatures i que tenim necessitat de Jesús; la consciència que només Jesús és l’únic Salvador, que després, és també l’anunci que hem de portar arreu, eh; que, si us hi fixeu, ja no hi ha ningú que digui que l’únic Salvador és Jesús, de totes les situacions: l’únic que pot portar la pau és Jesús, l’únic que pot arreglar les situacions del món és Jesús. Nosaltres hem de caminar des de l’inici partint conscients que som creatures, però també segurs en aquesta afirmació: Jesús és l’únic Salvador, i Jesús salva.

És una feina bonica, eh, també gran, però una feina que segur que té èxit perquè és Jesús que la porta a terme, perquè no depèn de nosaltres. Nosaltres només hem de tenir fe. No és qüestió d’obres nostres, és qüestió de tenir fe. I aquest és el testimoniatge.

Sabem que Jesús és l’únic camí, és l’única veritat. És l’única veritat que revela tota veritat: veritat personal, veritat comunitària. Jesús és la vida, però per entrar en aquesta vida cal deixar-lo fer, cal permetre-li a Ell que reveli tota veritat dins nostre i al voltant nostre. Aleshores t’indica el camí i entres a la vida.

Estem en un temps en el qual la Terra està vivint una prova rere l’altra, i són proves molt grosses. Si agafem per exemple la Covid (d’on encara n’hem sortit completament), en aquesta situació Déu havia donat el camí per sortir-ne: havia demanat a la humanitat de girar-se cap a Ell, ens havia demanat de canviar el pensament, ens havia dit de canviar de ruta. Ens havia donat també els instruments concrets, ens els va donar, per sortir-ne. Però per viure veritablement un pas endavant en aquella prova i sortir ressuscitats, era necessari que la humanitat canviés de vida, canviés el pensament, canviés l’orientació. Malauradament, penso que podem dir que això no ha passat. La situació de la Terra ara és pitjor que abans. Està davant els ulls de tothom: han augmentat les malalties psicològiques, han augmentat les dificultats, han augmentat les situacions difícils. La Covid no ha deixat la humanitat indiferent, l’ha fet més feble, l’ha fet més feble també espiritualment, especialment espiritualment. I la humanitat ha anat avall a nivell espiritual, no s’ha elevat, no ha acceptat l’ajuda de Déu. 

Una vegada més, de la mateixa manera que no va ser acollit fa dos mil anys, tampoc aquesta vegada el Salvador no ha estat acollit, no plenament. Penso que no m’equivoco dient que la humanitat voldria sortir de les proves, però per continuar vivint segons el seu propi pensament, per continuar vivint la pròpia vida. No és una petició: “Vull sortir de les proves. Ajuda’m, oh Senyor, digues què he de fer”. Tampoc quan es demana ajuda al Senyor per continuar, però, amb el propi pensament: “Treu-me la prova, però jo no vull canviar”. I aquest és el problema.

La presència de Jesús en la seva segona vinguda, ha disminuït el mal que la Terra ha atret sobre si mateixa amb aquest comportament. La seva presència aquí, la seva segona vinguda, ens ha protegit de la forta energia disgregadora que ha colpit la Terra i que continua colpint-la. Ha disminuït l’impacte amb el mal. Però Ell també, en cert sentit, té necessitat de ser acollit, té necessitat de ser ajudat, té necessitat d’un poble. Cap al final de l’Evangeli diu: “Quan tornaré a la Terra hi trobaré encara la fe?[2]. I nosaltres hem de dir: “Sí, aquí la trobes”. Aquest nostre sí, què comporta? Comporta que fa de nosaltres un poble de corredemptors, tal com hem dit moltes vegades. Comporta que el nostre sí a Jesús, a través de Maria, és: “Volem estar amb Tu, volem fer els camins que Tu fas. Et volem ajudar en el que ens sigui possible, vivint com Tu ens demanes de viure”. Això és ser corredemptors: acceptar la seva acció, permetre que Ell pugui actuar amb nosaltres lliurement.

Aquest vespre, volia demanar-vos concretament això, a tots vosaltres que sou part d’aquesta Església. Volia demanar, començant amb l’Advent, però continuant tot l’any vinent: intensificant la nostra pregària. Que la nostra oferta a Jesús a través de Maria sigui cada vegada més neta, afinada. I, tal com he dit moltes vegades, fixeu-vos que no és qüestió de gestos espectaculars, de llargues pregàries. Es tracta precisament d’aquesta fe, de ser conscients que tot això que ens passa és perquè Déu ho permet i que, sent acollit amb aquesta consciència “Déu ho ha permès, ho acullo i ho elevo”, esdevinc corredemptor.

Us demano això en aquest temps. Ajudar a Jesús, ajudar a Maria en això. Acollir la vida. És indispensable una mica treure la mirada de nosaltres mateixos, de les nostres proves, de les coses nostres que hem de canviar. No girem més al voltant dels nostres límits, sinó simplement, vivim. Hem donat la vida a Jesús i en la fe sabem que Jesús sap com guiar-nos. Acollim-ho tot amb aquesta fe. No m’entretinc mirant si m’he equivocat, si he fet bé, sinó que deixo que Jesús treballi dins meu, m’utilitzi per treure els límits a aquesta humanitat, que faci servir els meus límits per treure’ls als altres. Així, vivint d’aquesta manera la nostra oferta personal i l’oferta tots junts com a poble, esdevé un instrument de salvació. No és que nosaltres salvem, sinó que Jesús a través nostre pot veritablement elevar aquesta humanitat, elevar tot límit.

Passar dins les proves que està vivint la humanitat vol dir concretament que cada un de nosaltres permeti a Déu que aquestes proves ens toquin per fer morir l’egoisme dins nostre, perquè mori per la humanitat, conscients que no som millors que els altres. Tenim els mateixos límits que tothom, la nostra diferència és dir: “Jo, aquests límits, sé que Tu els pots vèncer, Senyor” i en aquest punt deixar que venci Déu. Vol dir una transformació total. No és ser perfecte, és saber que també el meu pecat a les mans de Déu és una ajuda per la humanitat, si estic disposat a morir, si estic disposat a deixar-me fer servir.

Aquesta Terra és plena d’egoisme, és plena de prepotència, és litigiosa, hi ha conflictes a tot arreu. Des de les petites famílies a les nacions, als pobles, és tot una guerra, és tot un conflicte. Aleshores, si ens oferim a Déu per ajudar aquesta humanitat, és concretament aquí on hem de vèncer. Vèncer el litigi dins nostre, l’egoisme dins nostre, la prepotència dins nostre. Hem de viure benaurats mentre som provats, precisament. Perquè, com és que puc vèncer la prepotència? Sent humil.  Com és que puc vèncer l’egoisme? Donant-me. Com és que puc vèncer les guerres, els conflictes? Sent pacificador. Són les benaurances.

Aquí queda resumida tota la vida: viure les benaurances. Si vivim en les benaurances, serem també benaurats, però el passatge no és: “Vull pregar per ser benaurat”, ja que si pregues per ser benaurat, vol dir que has de passar enmig del foc. I, per tant, dins teu et vindrà l’egoisme, et vindrà la prepotència, et vindrà la ràbia -és normal, però l’has d’entregar a Déu, no abocar-la sobre els germans. Això és transformar el mal en bé, això és absorbir l’energia disgregadora i portar-la a Déu perquè esdevingui energia primària. Això és ser corredemptors. Jesús ha fet això: va assumir les nostres fragilitats. Maria va fer això i també nosaltres ho hem de fer. No de manera heroica, deixant lliure Jesús que ho faci tal com Ell ho sap fer. Cadascú donarà el que sigui necessari, cadascú farà el seu camí, però si ho fem tots, serà una gran força, eh.

Aquest Advent sento de demanar-vos això a tots vosaltres. Contents d’haver estat escollits, esdevenir portadors d’esperança, perquè estem segurs que ja hem vençut. No és que ens aventurem en alguna cosa que no sabrem com anirà. Sabem com va: serem provats, serem perseguits, però també serem victoriosos. Sabem que ja hem vençut. Juntament amb Jesús no podem perdre, no ho oblideu això. Allò que us sembli que perdeu és només el vostre orgull que perd, i quan abans perdi, millor. I quan sembla que humanament es perd, no és una pèrdua, és un guany. Forma part d’aquella transformació que ha de succeir per esdevenir homes nous. I aleshores no perdem res, és només un guany. Tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist. Mantenir-nos aferrats a alguna cosa només ens porta a tenir dificultats, a haver de posar de la nostra part, ens porta a haver de ser aquells que saben reflexionar, pregar, discernir. Fiar-se de Déu és deixar que Déu actuï, vivint les benaurances, és viure com nens, com diu tot l’Evangeli: “Sigueu senzills com els nens. Sigueu com infants”[3]. I només tenim a guanyar-hi.

Mireu, la situació de la Terra està talment malament que cap home pot resoldre-la, només Crist. És inútil provar-ho nosaltres, intentar-ho nosaltres. Creieu-me: confiem-nos a Ell, deixem-lo lliure, visquem amb senzillesa en la fe i veurem miracles. Ell es veurà obligat a intervenir més del que ja ho fa. Es troba un poble que l’acull així, que el vol seguir així, es veurà obligat. Accelerarà també el temps del seu retorn gloriós i nosaltres viurem el temps, ara, realment, de les benaurances, dels miracles, de la pau, la pau profunda. I veurem també el desenvolupament d’aquest poble en poblacions, en tot el que ha previst, però serà obra seva, no nostra. D’altra manera, nosaltres ens esforçarem, lluitarem, ens cansarem i sempre quedarà una mica de decepció. Per què? L’energia disgregadora és realment forta, l’energia primària és més forta, però l’hem de deixar lliure.

Estic segur que respondrem i dono gràcies a Déu per la resposta de cada un de nosaltres, de vosaltres, i demano a Maria Santíssima que ens acompanyi i ens beneeixi, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.


[1] Cfr. Missatge del 13 de febrer de 2017 “Déu existeix”, del llibre “La vida nó és vida sense Déu – Missatges de la Mare de la humanitat a Stefania Caterina”, pàg 7, Ed. Luci dell’Esodo; i també en aquest web.

[2] Cfr. Lc 18, 1-8

[3] Cfr. Mt 18, 3; Mc 10, 14; Lc 18, 16

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s