Dissabte I Setmana del Temps Ordinari – Any A

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

14 de gener de 2023

(Transcripció d’àudio)

He 4, 12-16; Sl 18; Mc 2, 13-17

A l’inici d’aquest any, després del Temps Pasqual, les lectures de l’Evangeli ens presenten les primeres sortides públiques de Jesús, i és interessant veure com qui primer el reconeix són els endimoniats, qui primer el reconeix és l’esperit del mal que li diu: “Sabem qui ets. Has vingut a destruir-nos”[1]

Llegiu més

Avui sentim a la carta als Hebreus la Paraula que escruta, la Paraula que va a fons, fins a la divisió de l’esperit i revela els pensaments, “revela els sentiments i els pensaments del nostre cor”, diu, i s’entén com el cor per la Bíblia és l’esperit. D’aquest fragment s’entén també -com diem, com ens ha estat dit, i la ciència entre altres coses ho ha confirmat- que tot parteix de l’esperit, del cor, tota acció, tot pensament, perquè és el cor que comunica al cervell i després el cos actua[2]. A la llum d’això, potser és clar entendre perquè qui ha escollit completament l’esperit del mal, el reconeix. Qui no el reconeix, o necessita més temps, és l’home indecís, és l’home… que vol sospesar, vol mesurar, vol calcular, col raona, vol entendre amb el cap, que fins i tot quan toca, veu, encara té necessitat de reflexionar.

Per entendre plenament la Paraula de Déu, que escruta, que arriba al fons, són necessaris certs passatges. El primer passatge és no adaptar la Paraula en les nostres necessitats, no pensar i agafar la Paraula, agafar Jesús, agafar Déu segons la nostra mesura. El segon passatge és consagrar-nos a l’Esperit Sant, que sigui Ell qui ens expliqui la Paraula: nosaltres no la podem interpretar, sinó que és l’Esperit Sant que ha de fer partir de dins nostre aquells impulsos que et fan comprendre amb claredat allò que el Senyor et vol dir en aquell moment.

Un altre passatge és tenir clar que l’acció de Déu, l’acció de Jesús, ha vingut a alliberar-nos, ha vingut a salvar-nos, ha vingut a donar-nos la possibilitat d’esdevenir fills de Déu. En primer lloc, cal considerar: “Busqueu primer el Regne del Cel i la seva justícia; i tota la resta us serà donat en abundància”[3]; no agafar Déu, no posar-lo en totes les coses que ens passen, interpretant tota la Paraula de Déu segons les nostres situacions, a les coses que ens passen, encastant-hi el Senyor. És veritat: “Tota la resta us serà donat en abundància”.

Torno a les lectures de l’Evangeli d’aquests dies[4]. Curava tothom, i tots el buscaven, tots li anaven darrere. Però el fet de curar tothom -per tot arreu on passava, tocava, el leprós o qui fos que li portessin- era en vista al Regne del Cel i de la seva justícia; era aquell passatge que de la guarició del físic havies de passar a trobar-lo a Ell, a seguir-lo. Cura tothom, sí, però cura tothom, o, millor, dóna a tothom la possibilitat de guarir de les malalties de l’ànima. Ha vingut a portar la llum, ha vingut per donar-nos la possibilitat de ser fills de Déu, i viure’l i ser feliços amb Ell per l’eternitat. Si eliminem aquests punts, hi ha una infinitat de maneres d’interpretar les Sagrades Escriptures, interpretar els missatges, interpretar-ho tot, i és precisament el mal d’aquest temps.

La Paraula de Déu que escruta, escruta precisament per verificar-nos i per ajudar-nos a transformar el nostre pensament, a transformar els nostres sentiments. La Paraula de Déu ens invita a caminar amb el nostre pas, però ens invita a caminar, sempre, contínuament, a caminar en els temps en els quals vivim; a caminar sense alentir l’acció de Déu, i l’alentim quan fem allò que he dit primer. Fem el contrari del que he dit primer: poso Déu als meus nivells, l’adapto a les meves necessitats.

És necessari reconèixer els signes dels temps, reconèixer el temps en el qual som visitats i nosaltres, especialment, aquí a la Terra, som visitats. Que no ens passi que ens sentim dir, com Jerusalem, de Jesús, quan arrencà a plorar per Jerusalem: “No has reconegut el temps en el qual has estat visitada”[5]

Aprendre així, caminar així, amb els nostres passos, ens ajuda a conèixer cada vegada més Déu, el Pare i Aquell que el Pare ha enviat. Caminant així per la vida en tot allò que ens passa, és el nostre camí de santedat, si al centre tinc allò que he dit primer.

És a dir, Paraula de Déu al centre, no NOSALTRES al centre o els nostres problemes al centre. El passatge és sempre aquell passatge subtil que ho canvia tot: si de Déu només espero que resolgui els meus problemes, no està al centre, sóc jo que estic al centre. Ell ha d’estar en un cert sentit a la meva disposició, encara que li ho demani pregant-li, suplicant-li: “Tu ets omnipotent, jo no”, però al final el vull utilitzar, al final sóc jo que vull conduir la història. O em deixo transformar, em deixo canviar el pensament, la meva manera de veure les coses, la meva manera de fer; deixo l’acció a Déu i el deixo fer a Ell a través de les situacions de la vida, tot el que passa a la vida, però amb aquella mirada que sé reconèixer que sóc visitat. A vegades sóc visitat d’una manera que no em plau humanament, però en la fe sé que és el que necessito.

Jesús és Camí, Veritat i Vida. Si crec ni que sigui només en aquestes tres coses, en mi arrenca tota l’acció de Déu. És llum, ha vingut a alliberar-nos. Però, atents, a alliberar-nos de què? De l’esperit del món, del pensamentdel món. Ha vingut a alliberar-nos d’allò que ens fa mal. I fixeu-vos que sovint som nosaltres que no ens deixem alliberar. Ell ha vingut a alliberar-nos, però ens hem de deixar alliberar.

Ser cristians madurs, en aquest recorregut, en aquest camí que hem descrit, cristians que busquen viure en el pensament de Déu, que busquen viure -dic “busquen” perquè és un camí- busquen estar immersos sempre en l’Esperit de Déu, sempre, no només a l’església, quan preguen, sempre. Ser cristians així ens fa també a nosaltres llum pels altres, també nosaltres col·laborem amb Ell, també nosaltres esdevenim anunciadors, també nosaltres obrim un camí. Però aquest camí l’obrim i som la llum en la mesura que deixem el Senyor lliure per transformar-nos; que el deixem lliure per portar-nos de l’home vell a l’home nou, del pensament vell al pensament nou, del pensament del món al pensament de Déu. És senzill, però requereix tries fonamentals i radicals.

El que llegim de Leví[6] -feia la pitjor feina que es pogués fer aleshores- el va mirar i li va dir: “Segueix-me!”, no li va dir massa cosa- ho va deixar tot, el va seguir. No mirem sempre aquest “deixar-ho tot” com… que a tots se’ns demani de fer com ell, sinó més com agafar i posar-se en camí; però el “deixar tot allò que ens fa mal” -i serà Ell qui ens ho presentarà cada vegada- això se’ns demana a tots! No a tothom com Leví, però sí que a tothom se li demana de deixar l’esperit del món, sinó, no aconsegueixes ser cristià: o Déu o mamona, no pots servir dos amos alhora.[7]

Fixeu-vos que això és només qüestió de fe: un no deixa anar si no creu en Jesús. Quan en el pròleg de l’Evangeli de Joan es diu: “A tots els qui l’han acollit, els ha concedit de ser fills de Déu”[8], aquest “acollit” és la fe; a qui té fe en Ell, a qui de veritat creu en Ell, a qui de veritat vol estimar-lo, a qui de veritat es deixa estimar, perquè creu, i no s’hi creu només quan tot va com un pensa, quan tot va bé, quan… s’hi creu i prou. Aleshores, després, viu la vida tal com ve, tal com flueix.

Però el que cal ara és precisament aquesta fe, fe en Jesús, i la certesa que Ell és, que és aquí, que és present, actua. Actua pel Bé Suprem i estic segur que més enllà de com van les coses, més enllà de com van les guerres, més enllà de com van els terratrèmols, les catàstrofes, les malalties: Jesús hi és, Jesús actua, Jesús condueix la història. N’estic segur! Només això ens traurà de les situacions de la Terra, perquè ELL HA VINGUT PER ALLIBERAR ELS PRESONERS i els alliberarà tots, us ho garanteixo, tots aquells que es deixaran alliberar. Tots aquells que són de bona voluntat no han de tenir por de res, els farà esdevenir tots fills de Déu.

I que Maria Santíssima i Sant Josep ens acompanyin, i acompanyin a cada un dels petits, cada un dels senzills, que estan atrapats en aquest món i sofreixen en totes les situacions de dolor, de guerra, totes les situacions absurdes que aquesta humanitat ha creat. Que Maria i Josep els acompanyin en aquesta trobada amb Crist, amb Crist viu i present en aquesta seva segona vinguda, i els donin la joia, l’esperança que porta la fe; la joia de saber que som fills de Déu, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Cfr. Mc 1, 21-28

[2] Per aprofundir sobre el tema esperit, ànima i cos, us remetem al llibre “Oltre la Grande Barriera”, cap. 13 “Il Microcosmo”, pàg 245, Ed. Luci dell’Esodo.

[3] Cfr. Mt 6, 33

[4] Cfr. Mc 1, 29-45; 2, 1-12

[5] Cfr. Lc 19, 41-44

[6] Cfr. Mc 2, 13-17

[7] Cfr. Mt 6, 24

[8] Cfr. Jn 1,12-13