Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
2 de febrer de 2023
(Transcripció d’àudio)
Presentació del Senyor al Temple
Ml 3, 1-4; Sl 23; He 2, 14-18; Lc 2, 22-40
En la festa que estem celebrant, la presentació de Jesús al Temple, es veuen altra vegada clarament la grandesa del designi de Déu que ho és de tots els temps, aquell designi de recapitular en Crist totes les coses, el designi de portar a compliment tota la lleu, la llei de Moisès, la lleu que havia estat donada al poble d’Israel. Es veu clarament tota l’actitud de Déu que vol col·laborar amb l’home, però que ho ha previst tot, que ens envia tot el que necessitem i tot està a punt, tot és una acció de Déu en Col·laboració amb l’home.
Jo penso que el centre d’aquesta festa és el sacerdoci reial: Maria i Josep presenten Jesús, l’ofereixen al Pare, són sacerdots, ofereixen, eleven. Ells, seguint la seva missió, allò que Déu havia previst per a ells, comencen la nova aliança, que ja no serà feta per un sacrifici de dues tórtores o colomins, sinó pel Fill de Déu, ofert al Temple. I en aquesta oferta hi ha també la seva pròpia oferta, ofereixen Jesús, sabent què li passaria, perquè a tots dos l’Arcàngel Gabriel els ho havia explicat.
A les lectures també és posa de manifest la diferència entre qui participa en esperit a la col·laboració amb Déu i qui, en canvi, viu només de ritus. Simeó i Anna participen[1]. Si us fixeu bé en el que anuncia Simeó, ho havia entès tot. Tot li ve dit des de l’esperit. La salvació d’Israel, el Messies, el veu en un nen i en un home i una dona que el porten. Hi ha aquell moment en el qual ell beneeix Maria i Josep. No és sacerdot, és només un home just. I que bonic és veure Maria Santíssima, que sap que és la Mare de Déu, Sant Josep que sap que és el custodi del Fill de Déu, que acullen aquella benedicció, no diuen: “Eh, que soc més gran que tu, agenolla’t!”, o potser li farien besar l’anell, oi?… si en tinguessin. No, acullen la benedicció i mediten en el seu cor tot allò que diu Simeó sobre el nen, tot el que diu Anna sobre el nen.
Aquesta és l’actitud d’obertura a Déu. Ho saben, l’Arcàngel Gabriel els ho ha dit, però continuen escoltant la veu de Déu que parla a través d’un just. No diuen: “Ja ho sabem tot, no et preocupis, t’ho expliquem nosaltres”; escolten. Mireu, això ho hauríem d’aprendre tots: reconèixer la veu de Déu, o saber potser alguna cosa més que els altres, perquè ens ha estat revelat, no ens dóna autorització per no escoltar.
El sacerdoci reial, tal com l’han viscut Maria Santíssima i Sant Josep, si mireu a les Escriptures, ens parlen també d’Anna quan va oferir Samuel[2], ja era un sacerdoci reial, però tot ha de ser portat a compliment. I aquí podem entendre la importància de cada un de nosaltres en la pròpia resposta que ha de creure que Déu està actuant, que Déu ha previst, que Déu ha volgut, mantenir-se obert en l’esperit, fer allò que reconeixes posant Déu al centre i així participes a reescriure la història, portes a compliment les coses.
M’he preguntat: els nostres sagraments, els cristians, com els viuen? Amb aquesta fe? O ho viuen com un ritu? Penseu en com seria el baptisme que fem nosaltres, en els que el reben, en els que l’acompanyen, els pares, si es visqués com l’han viscut Maria Santíssima i Sant Josep, la comunió! Tots els sagraments! Hi hauria una acció de Déu i Déu podria, a través dels sagraments, explicar, portar-te més enllà, amplia, obrir-te, fer-te entendre, augmentar l’amor per Ell, l’amor per la vida, l’amor pel pròxim. Ho tenim tot, però cal viure-ho.
Penso que estem en el temps en el qual hem de portar a compliment -o millor, Jesús ho fa i nosaltres col·laborant amb Ell- aquesta seva presència viva, aquests temps especials. Però què s’ha de portar encara a compliment? El retorn gloriós, tota l’Apocalipsi; Apocalipsi que -si en llegeixes trossets, s’entén poc- s’ha de portar a compliment. Què hem de fer per fer-ho? El primer pas que ens ha estat donat és viure la comunió universal. El primer pas que hem de fer: hem de viure amb l’Església Celeste. No estem als temps de Moisès que veien un foc ardent, veien les taules de la llei; nosaltres veiem la Jerusalem que baixa del cel. Ens hem d’acostar a la Jerusalem Celeste a cada Santa Missa, a cada moment del dia, sempre, en tot allò que fem. Així portarem a compliment, serem Eucaristia vivent, sagrament de salvació en la nostra vida en tot el que farem. Aleshores col·laborarem, aleshores estarem també nosaltres en el nostre sacerdoci reial, o ministerial, el que sigui, serem aquells que ofereixen, aquells que porten, aquells que presenten.
Per fer-ho, tal com hem dit moltes vegades aquests dies, si no hi ha la fe, no hi arribes, la fe de veritat, no aquella fe… a vegades diem fent broma: “Soc creient, però no participo”. El Pare Amós deia que sentia el mateix de Llucifer: és creient, però no participa, però és creient. Jo parlo d’aquella fe viva, que posa al centre el perquè he estat creat, cap on vaig, què faig. No posa al centre la vida del món, posa al centre Déu. Amb aquesta consciència, pas rere pas, en la meva vida, en la nostra vida portem energia primària i allunyem energia disgregadora[3]. Vivint així esdevens benedicció, vivint així pots posar en pràctica tot allò que diu l’Evangeli: “Beneïu, no maleïu, pregueu pels vostres perseguidors, estimeu els vostres enemics”[4]. Si no ho vius així, com estic mirant de dir-vos, no hi arribes, és utopia. Aconseguiràs estimar-lo tres minuts, al teu enemic, mentre hi reflexiones, però després, amb prou feines has obert la porta, te’l trobes i li dones una puntada de peu. Estimar-lo seriosament, donar la vida per ell només pot ser si vius així, perquè s’inicia aquella transformació en el teu interior que és obra de Déu. El perdó. Ningú de nosaltres pot perdonar, si no és Déu que perdona dins teu. Impossible a l’home, però res és impossible a Déu.
Depèn de nosaltres portar a compliment això, tota la resta ja està acomplert: ho ha fet Jesucrist. Després d’Ell tots els sants, tota l’Església, tots els justos estan per preparar el seu retorn gloriós i portar a compliment què? Recapitular-ho tot en Crist, tot el que sigui possible. Aquesta és la nostra missió. Maria i Josep tenien clara la seva missió i caminaven en la fe. Així, els parla un Simeó, mediten en el seu cor; els parla…, mediten en el seu cor; perden Jesús al temple i Ell els diu “No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?”[5], i reflexionen en el seu cor. I caminen així. Han de fugir a Egipte i reflexionen en el seu cor; estan morts de gana i reflexionen en el seu cor. És tota així la seva vida: segueixen la seva missió. Nosaltres hem de seguir la nostra, les indicacions les tenim. Repeteixo una altra vegada l’Evangeli: beneïu, visqueu les benaurances, perfecta alegria, transformeu el mal en bé.
Afegeixo algunes coses per a nosaltres: bategeu, bategeu sempre, estimeu, deixeu-vos transformar fins a esdevenir amor pur, com deia ahir[6]. Sigueu oferts, íntegres, en comunió universal. Aleshores, on és el nostre camí sense anar a buscar? Viu aquells tres pilars. Resisteix fins a la sang per viure en comunió. La teva llengua és d’escàndol perquè potser et ve fàcilment de parlar malament d’algú? Talla-la! Talla-la, llança-la. El teu ull és d’escàndol? Treu-te’l, llança’l. L’únic camí és aquest. El que no aconseguim fer, que és d’escàndol una mica per a tots: els pensaments. Treure el cap del coll i llançar-lo és difícil, però, deixeu fer a Déu que us el transformi! Doneu gràcies a Déu per les proves que us posa davant, en comptes d’escapar-ne, judicant aquell altre que és dolent o que s’equivoca, escollint vosaltres amb qui voleu fer la comunió. Aleshores transformarem la Terra. Feu la comunió amb qui us posa davant Déu, no amb qui escolliu vosaltres. Tapeu-vos la boca. Sant Jaume parla molt bé d’aquesta llengua, com el timó de la nau[7], i aquesta llengua parla també en silenci.
Creure que Déu està fent tot això, creure que la història no és un caos, que Déu intervé en la història i no la deixa, perquè també ens ho ha promès, i voler participar amb Ell amb el que soc, amb el que puc, amb el que se’m posa davant, en tot esdeveniment, mantenir-me fidel a allò que m’ha demanat, a allò que he reconegut, més enllà de com vagi, aleshores, com diria Sant Pau, fidel fins a la fi per arribar també jo a dir: “He lliurat el bon combat: he conservat la fe”[8]. Això ens portarà a la nostra plena realització, ens portarà a compliment a nosaltres mateixos i tot el que hi ha al voltant nostre.
Ara, en aquesta festa, presentació de Jesús al Temple, demano a Maria Santíssima que ens presenti a cada un de nosaltres al Temple, que presenti la Fundació, l’Església de Jesucrist al Temple, i que cada membre d’aquesta Església esdevingui veritablement “Alter Cristus”, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Lc 2, 22-40
[2] Cfr. 1 Sa 1, 1-28
[3] Per més informació sobre l’energia primària i l’energia disgregadora us adrecem al llibre “Riscrivere la Storia – vol. II – L’Universo e i suoi abitanti”, Parte prima, cap. 3, pàgs. 30-33; Ed. Luci dell’Esodo
[4] Cfr. Mt 5, 44; Lc 6, 27
[5] Cfr. Lc 2, 41-50
[6] Cfr. Reflexió de Mauro de l’1 de febrer 2023 “IV setmana del Temprs ordinari – Any I“ publicat en aquest web
[7] Cfr. Jm 3, 1-12
[8] Cfr. 2 Tm 4, 7
Cap a la Nova Creació 