Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
8 de febrer de 2023
(Transcripció d’àudio)
Jn 2, 4b-9.15-17; Sl 103; Mc 4, 17-23
Ahir vam començar a llegir el Gènesi, la creació abans del pecat original. Pel que hem llegit, probablement estem en aquella fase de la traïció de Llucifer i de tots els àngels que el van seguir i ja es veu com Déu havia decidit crear l’home per col·laborar amb Ell. En el fragment d’avui es veu concretament quan l’home pensava construir canals per l’aigua, que irrigués, col·laborar…
A l’Evangeli d’avui, en canvi, més enllà de rentar tots els aliments, el cor és concretament que afirma la supremacia de l’esperit. El Senyor diu obertament: “El que compta, d’on tot parteix, és de l’esperit, del cor”. El cor és l’esperit. Tot parteix d’aquí.
Sabem, i també això -ho reflexionava llegint l’Evangeli- com n’és de trist quan s’arriba a dir que ja està tot escrit, està tot dit, no s’ha d’afegir res respecte a l’Evangeli, respecte als Actes dels Apòstols, i es tanca la boca al Senyor que, en canvi, el que vol és portar-nos a compliment. Ens explica les coses, ens les ha explicades per bé, no ha afegit, ha portat a compliment. I a l’Evangeli, concretament, hi ha un passatge on diu: “Perquè de dintre el cor de l’home, més enllà de les fornicacions, robatoris, i…”, diu també “insensatesa”[1], de dintre del cor dels homes en surt la insensatesa. Rebutjar la revelació de Déu, refusar els dons de Déu és insensatesa, és supèrbia. D’aquest rebuig que surt del cor dels homes, fixeu-vos que en provenen el vuitanta per cent de tots els pecats. Rebuig de Déu, rebutjant el seu do el rebutges a Ell.
Sabem que tot parteix de l’esperit, passa per l’ànima i es transforma en acció[2]. I acabem de sentir que no fa mal allò que entra en l’home, sinó el que en surt. Fan mal les intencions amb les quals surten aquestes coses[3].
Tornant al que deia abans: col·laborar amb Déu per governar la creació. La cosa més bonica que podem fer per col·laborar amb Déu és participar en la seva obra, i tots sabem com participar i també és senzill: agafem l’Evangeli i visquem-lo de manera positiva. No tenir més un pensament dolent. Així col·labores amb Déu. El pensament dolent et fa mal a tu i als altres. No tenir més una mirada dolenta, malvada i quan la tens, tenir el coratge de corregir-te’n i de portar-ho a la litúrgia, portar-ho a la Missa, elevar-ho, i demanar a Déu: “No ho vull més”. No puc justificar-ho, només puc dir: “No ho vull més. Ho tinc, em passa això, però no ho vull”. No tenir més una mala paraula; col·laborar fent sortir de la nostra boca només benediccions, que no vol dir: “Et beneeixo”, sinó benediccions, parlar bé, promoure, que no hi hagi mai un pessic d’enveja, de malícia, de mal, sempre bé, sempre els altres millor que tu, però de veritat. Fixeu-vos que aquesta és la manera de ser sacerdots, eh! Aquesta és la manera de reescriure la història. És senzill.
Cada acció que fem, també la Santa Missa, si no comença amb aquestes intencions, fa mal, vol dir que del cor dels homes i amb la Santa Missa a més a més, això s’accentua i et fa mal. De fet, Sant Pau diu que molts entren a la Missa sense pecats i en surten plens de pecats[4], perquè, si entres a la Missa amb això, s’accentua.
El cristià és instrument de salvació, no pot ser neutre: o salva o porta mal, no pot estar a mig camí, no pot fer-se el neutre. I així és amb tot el nostre treball, les nostres diversions, qualsevol tipus de treball que feu: cuinar, rentar, planxar. Segons les intencions que portis fa bé o fa mal.
Hi ha algunes professions que són de gran importància: els mestres, les cuineres. Tot el que toqueu amb les mans -és a dir, penseu en els cuiners, les cuineres- imprimiu tot el que passa dins vostre i a qui ho menja, és cert que després beneïm el menjar, però si ja ha estat cuinat amb una benedicció, amb una positivitat, quan el beneeixes esdevé medicina, et guareix de tots els mals aquell menjar.
Estem cridats a col·laborar amb el Crist d’una sola manera: estimant tal com Ell ha estimat. De fet, el seu manament és: “Estimeu-vos com jo us he estimat”[5]. Per la resta, quan diem que volem col·laborar amb Déu en el seu programa, en el seu projecte –“vull fer la teva voluntat, vull ser instrument, vull recapitular-ho també jo tot en Crist”-, estem cridats a fer-ho. Nosaltres tenim també, a través de totes aquestes revelacions, un camí, però, si no tens a la base “Estimeu-vos com jo us he estimat”, esdevé… fa mal, no fa bé, fa mal, perquè no renova la Terra, la carrega, també això la carrega d’energia disgregadora, d’energia negativa.
També la força de la pregària -a Medjugorje ha dit: “La pregària i el dejuni poden aturar les guerres”- però sense la puresa d’aquestes intencions d’esperit, us garanteixo que podeu dejunar com els pobres que estan ara en pateres, però de guerres no n’aturareu. És la intenció que fa la diferència, el cor, el que ve del cor, com diu l’Evangeli.
Estem enmig d’una guerra entre el bé i el mal, entre Jesús i Llucifer, a nosaltres se’ns demana de fer precisament aquesta part en aquesta guerra: elevar els nostres pensaments. Aleshores, ja ho veieu que tots sabem què hem de fer. Però ha arribat el moment de posar-ho en pràctica. Un grup de persones que viu així, heu de tenir la fe i creure-ho que canvia la Història!, perquè tenim la força trinitària per fer-ho, si vivim així. Que és senzill i això fa bé: pensar bé, parlar bé, mirar bé; esdevenim sacerdots que fan un exorcisme continu amb un “bon dia”, amb un demanar de veritat a l’altre: “Com estàs?”, però que surt de dintre, no per diplomàcia; una carícia: és un exorcisme.
Així doncs, la nostra part que se’ns demana és concretament aquesta; la nostra funció de sacerdoci reial és precisament elevar tots aquests pensaments, totes aquestes intencions i, em repeteixo, si tenim intencions dolentes, va bé igual, només cal que les elevem, que no les justifiquem. Jo no pretenc que tot d’una ens posem en camí tots positius, però crec que ja serà una bona purificació de la Terra si, cada vegada que a cada un de nosaltres ens vingui alguna cosa no perfectament neta, ho admetem i ho elevem; esdevenim canals que ho porten tot. Del nostre cor en surten també coses positives, però d’aquesta manera aconseguim transformar en positives també les negatives, transformar el mal en bé. Jesucrist va fer això, eh! Ell va haver de fer-se-les donar per nosaltres les coses negatives -no en tenia- va assumir les nostres, però nosaltres que tenim les nostres, les podem elevar, no? Si esperem no tenir-ne cap, no viurem mai de sacerdots.
Tal com hem dit altres vegades aquests dies, només es pot fer tot això amb la fe. Si no hi crec, és inútil. Hem dit moltes vegades què és el que ajuda a elevar els nostres pensaments, a elevar les nostres mirades: ajuda primer de tot el nom de Jesús, el nom de Maria Santíssima. Deixeu que ressonin dins vostre: “Jesús”, “Jesús”. Aneu a dormir així, comenceu així el dia, encara que no estigueu bé, que estigueu nerviosos; en comptes de donar força a aquell nerviosisme, a aquella ràbia, a aquella negativitat, comenceu: “Jesús”, “Maria”. S’inicia tota una energia que allunya tot el que és negatiu. Un verset d’un salm, d’un cant; esforceu-vos a cantar, no només quan esteu bé; just quan esteu enfadats, comenceu amb un cant bonic: allunya.
És senzill. Però fixeu-vos que aquestes coses senzilles canvien la vida, canvien la nostra i canvien les dels que estan al voltant nostre. En canvi, una ràbia, una desil·lusió, un… deixat allà a covar, augmenta i la senten tots els que estan al teu voltant.
Per mi, això és col·laborar amb Déu, i col·laborem amb la creació, col·laborem amb tot, però és col·laborar amb Déu perquè tot allò que fas ho fas amb aquesta actitud. Aleshores, quan Déu ens ha pensat, ens ha creat i vol que col·laborem amb Ell, crec que aquest és el camí. Després, el màxim de la col·laboració que ens ha posat davant és portar la creu juntament amb Ell. Per això, també en el dolor col·laborar amb Ell, en les proves col·laborar amb Ell. En comptes de dir d’entrada: “I treu-me-la, i totes em passen a mi”, col·laborar amb Ell, portar, com es pugui, però almenys tenir la intenció de fer-ho. Si parteixes d’entrada amb la intenció de fer-ho i després pel camí et lamentes, és normal. Déu ho sap.
Mireu, és l’únic camí per descobrir les Benaurances, i per viure com a cristians. Els cristians no han vingut al món per passar-hi així, que ningú se n’adona, els cristians l’han de transformar, l’han de renovar, sinó no són cristians, són com els altres.
Avui tenim davant nostre Bakhita, tenim la Madre Esperanza: van deixar empremta.Demanem a Maria Santíssima que il·lumini dins nostre les nostres identitats cada vegada més clarament i ens doni el coratge de viure-la, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit
[1] Cfr. Mc 7, 21
[2] Per aprofundir sobre el tema “esperit-ànima-cos“ us adrecem al lliber “Oltre la Grande Barriera“, cap. 13 “Il Microcosmo – Spirito, anima, corpo”, pàg. 245
[3] Cfr. 1Co 11, 17-34
[4] Cfr. 1Co 11, 17-34
[5] Cfr. Jn 15, 12-17
Cap a la Nova Creació 